Amb qui s’aprovaran els pressupostos?

Tot i que els partits de l’oposició aprofiten els plens del Parlament per remarcar la falta de suports del president Pere Aragonès, a hores d’ara no hi ha cap motiu per creure que no s’aprovaran els pressupostos de la Generalitat. Les combinacions possibles són limitades, però els candidats a donar-hi suport, Junts, el PSC i els comuns, continuen asseguts a la taula de negociació i traslladen propostes als negociadors de l’executiu. La teòrica soledat parlamentària del Govern contrasta amb l’acord subscrit aquest dimecres amb els principals sindicats i organitzacions patronals, que han pactat millores en diferents àmbits socials i econòmics, que només serà possible aplicar si s’inclouen en el pressupost del 2023. En temps de greus dificultats socials, amb una inflació desbocada i amb l’energia a preus mai vistos, és políticament molt complicat quedar-se al córner del terreny de joc i esborrar-se de ser part de la solució.

Junts per Catalunya està intentant reubicar-se després que el 56% de la seva militància decidís que havien d’abandonar el Govern. En les primeres setmanes han tingut la temptació de creure que si se situaven en l’immobilisme, votant no a tot, el govern d’Aragonès s'enfonsaria inexorablement. No ha estat així. En menys de dos mesos, havent desaparegut el soroll polític a la plaça Sant Jaume, l’executiu ha començat a donar mostres d’haver agafat una certa velocitat de creuer en la seva acció. I el fet que Esquerra Republicana hagi acabat donant suport als pressupostos de l’Estat fa pensar que també queda més aplanat el terreny perquè es puguin aprovar els pressupostos de Catalunya. La presentació de les propostes de Junts per donar suport als comptes, remarcant que no hi ha línies vermelles, és un canvi de posició remarcable, que el temps dirà si és estètic i tàctic o si respon a una voluntat estratègica d’evitar ser percebut com un partit que es desentén de les urgències socials.

El cas del PSC és diferent. Fins avui, haver estat el partit més votat a les eleccions catalanes de l’any passat, per bé que empatant amb escons amb ERC, a Salvador Illa només li ha servit per ser el cap de l’oposició. Des de fa mesos han alimentat un estat d’opinió de cavall guanyador –malgrat que les enquestes no dibuixen cap canvi en l’aritmètica que avui hi ha al Parlament–, que en bona mesura se sustentava en mostrar-se com una opció moderada en contraposició a una coalició de govern independentista on els mateixos socis eren els que més contribuïen al desgast. Ara que el Govern ha recuperat la iniciativa política, el PSC també necessita reorientar el seu discurs i té, en els pressupostos, una oportunitat per explicar als ciutadans que juga un paper en el tauler polític. Igual com li passa a Junts, per al PSC no és una bona sortida esborrar-se de la majoria política per aprovar uns comptes que poden ser útils per millorar els serveis públics, les prestacions socials i les polítiques industrials que impulsa el Govern.

Finalment, els comuns també es reivindiquen. Insisteixen a dir que el seu suport no es pot donar per descomptat, i és normal que ho diguin. Però és igualment cert que la seva prioritat, tal com ja va passar amb els comptes de l’any passat, és assegurar-se l’aprovació dels pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona.

Comptat i debatut, doncs, no sembla que els principals partits del Parlament tinguin un incentiu fort per forçar una pròrroga pressupostària i malbaratar totes les millores que, essent sempre migrades i insuficients pel dèficit fiscal crònic, poden oferir algunes respostes als problemes que té la societat. Desmarcar-se de les solucions i apostar-ho tot al desgast, al bloqueig i a l’immobilisme potser serveix per als titulars del dia, però difícilment tindrà l’aplaudiment de la ciutadania.

En aquest context, es podria donar la paradoxa que PSC i Junts entrin en una dinàmica de voler competir per demostrar quin dels dos té més capacitat d’influència política. Quedar-se en fora de joc i regalar a l’altre el protagonisme d’un acord pels pressupostos vol dir, alhora, quedar-se aïllat en un paper d’oposició que ni serveix per aprovar els comptes ni serveix per bloquejar-los.

A cinc mesos de les eleccions municipals, on els partits s’hi juguen molt, un mal càlcul polític pot sortir caríssim, tant a les urnes com l’endemà de les votacions, amb els pactes postelectorals. Només la pinça sociovergent, amb Junts i el PSC conjurats, pot fer possible que el pressupost per al 2023 embarranqui. Si passés això, voldria dir que han decidit estendre el pacte de la Diputació a la Generalitat per fer president a Salvador Illa.