L’amnistia i el fill pròdig
En una Espanya on de cada 10 caps, 9 envesteixen i 1 pensa (Machado), i on hi ha un president de govern que fa pocs anys prometia portar detingut Puigdemont, que dos partits independentistes hagin arrencat una amnistia que cobreix del 2011 al 2023 és un èxit polític. Un èxit... després del gran fracàs polític del 2017. Però com que la dreta hispànica, inclosa bona part de la judicatura, ja es prepara per impedir-la, remarquem el valor del compromís que han firmat el PSOE, Esquerra i Junts.
En aquest sentit, s’entén la retòrica amb què les parts acompanyen la llei. Per als independentistes, és el resultat d’haver aguantat la posició. Per als socialistes, la manera de tancar "una etapa d’enfrontament, conflicte, fallida dels afectes i de la convivència" (ministre Bolaños).
Però una cosa és la retòrica i l’altra la realitat. L’independentisme està dividit (la legislatura s’acabarà sense que el famós 52% del Parlament hagi estat operatiu durant quatre anys), i a les últimes eleccions, les espanyoles del juliol passat, els tres partits sobiranistes van perdre 666.000 vots en relació amb el 2019. La posició s’ha aguantat, però la moral col·lectiva s’ha desinflat.
I el govern espanyol no tancarà cap conflicte si no avança cap a un canvi estructural, que inclogui acabar amb el fet que Catalunya sigui la segona a pagar i la desena a rebre, o que la judicatura deixi de ficar el nas en l’ensenyament en català, o deixar de negar-se a pactar un referèndum, com van fer el Regne Unit i el Canadà.
Pintar l’amnistia com la paràbola del fill pròdig és un recurs melodramàtic d’un paternalisme insofrible. Sánchez no s’hauria de confondre: l’entusiasme popular ha desaparegut, però les raons romanen. I, a més, qui ha tornat a casa? ¿Catalunya a la Constitució o Espanya a l’estat de dret, procedent de l’estat profund?
