Una anècdota de Jordi Pujol
La jutge no ho veu clar, i molts altres tampoc ho acabem d’entendre. La titular del jutjat número 31 de Barcelona, tal com explicaven despús-ahir l’ARA i l’ARA Balears, considera “sospitós” que la fortuna de la família Pujol provingui d’una herència que no està documentada enlloc i que té trenta-quatre anys d’antiguitat.
És per sospitar una mica, en efecte. Potser per això, la magistrada ha imputat el president Pujol, la seva esposa Marta Ferrusola, i els seus fills i filles Pere, Marta i Mireia. Comencen a ser com els Simpson en versió penal. Fins i tot els que no sabem de lleis ens preguntem d’on ve aquest bé de Déu. Només hi ha una cosa que sembla certa: la fortuna dels Pujol és, sens dubte, una considerable fortuna. Ara bé, a hores d’ara és impossible saber a quin muntant ascendeix, on està dipositada, com està repartida, d’on ve ni cap on ha anat. Misteris de la vida.
Ara farà un parell d’anys, a la Nit de Santa Llúcia que es va celebrar a Tarragona, el president Pujol em va saludar. Sol fer-ho quan em topa, perquè com sap tothom el president és un home simpàtic i agradable, que amb petits gestos com aquest es va guanyar l’afecte de molta gent. Jo no l’havia votat mai i ell ho sabia, però no per això es va estalviar mai l’atenció de saludar-me quan em veia, cosa que li agraeixo. El mateix puc dir de la seva dona, Marta Ferrusola.
Aquella nit vam parlar amb prou feines tres o quatre minuts, dempeus al hall del teatre on se celebrava la Festa de les Lletres Catalanes. Però en un moment donat de la conversa, em va agafar per dir-li a Jordi Pujol: “Vostè, president, és un referent moral”. Hi havia molta gent i molt renou, i ell no em va entendre a la primera. “Com diu, Alzamora?”, em va preguntar, acostant l’orella. I jo li vaig repetir: “Que vostè és un referent moral”. Em va somriure i em va posar una mà a l’espatlla. Jo me’n vaig anar content d’haver conversat breument amb un polític mític i d’haver tingut la capacitat, l’un i l’altre, d’entendre’ns per damunt de les discrepàncies polítiques.
Ara em sap greu dir-ho, però no li diria al matrimoni Pujol la meva frase entusiasta d’aquella nit. De fet, no sabria què dir-los. El referent moral s’ha esfondrat amb estrèpit, la justícia es pregunta d’on surten tants de diners i molts ciutadans estem espantats d’haver dipositat confiança en algú que al final ha demostrat que no la mereixia. No puc dir que hagi tingut mai amistat ni proximitat amb Jordi Pujol, més enllà de l’admiració sincera que em produïa la seva obra política. Ara no seré jo qui la negui, aquesta obra, perquè existeix i ha donat fruits més que visibles. Però al president, que ha citat en els seus discursos alguns versos de Salvador Espriu, sembla que li escauen unes paraules concretes del poeta de Sinera: “Tenim la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo”. Al cap i a la fi, com va deixar escrit Hölderlin, allò que perdura ho funden els poetes. No els polítics. I encara menys, els que van de llestos i amb un fals somriure a la boca.