Un pobre home que es diu Miguel Ángel Rodríguez vocifera, com qui explica un acudit, que al president Mas “el que li aniria bé és que l’afusellessin”, perquè d’aquesta manera es podria sentir víctima. Són paraules tan extremadament repulsives que no entrarem a adjectivar-les, perquè desprenen tanta ferum que no admeten la companyia del llenguatge articulat. Aquest home anomenat Rodríguez va ser portaveu del govern espanyol en temps de José María Aznar, la qual cosa ens indica en quina mena de mans estem des de fa molts anys i quina és la qualitat democràtica de l’estat espanyol.
Esperem que la botillada de Rodríguez tingui les conseqüències legals oportunes per a ell mateix, per al programa Espejo público i per a la cadena Antena 3, que les varen acceptar i emetre amb una tranquil·litat alarmant, i fins i tot amb aquella conyeta rància que acostuma a perfumar el sentit de l’humor dels patriotes constitucionalistes. No fa falta pensar què passaria si a un tertulià català li agafés el sirocco de demanar l’afusellament d’un president espanyol. Es demanarien destitucions i dimissions en cascada (mai més ben dit), i el més segur és que es produirien. D’altra banda, no tenim notícia de cap país civilitzat on es deixin anar en públic, impunement i sense cap conseqüència, aquesta mena de detritus verbals altament tòxics. La falta de respecte és total i absoluta: no tan sols cap al president Mas, sinó, òbviament, ni que sigui de manera implícita, cap al president Companys, les institucions de govern de Catalunya i, per extensió, tota la ciutadania catalana. A més de contenir, òbviament, una apologia de la violència i del falangisme més extrem.
Tot això, essent d’una gravetat fora de mida, podria resultar tanmateix anecdòtic (una anècdota desgraciada, però una anècdota) si es tractés d’un fet puntual. El problema de fons és que aquesta mena de violència verbal s’ha convertit en un comportament habitual no tan sols entre l’opinió pública espanyola, sinó també entre la publicada. Ha esdevingut el pa de cada dia haver d’escoltar o llegir efusions anònimes, o lligades a una signatura de suposat prestigi, que pretenen equiparar la Catalunya actual amb l’Alemanya nazi. Això és intolerable, no tan sols per Catalunya i els seus dirigents, sinó també per la memòria de les víctimes del nazisme (i del feixisme en general, incloent-hi l’espanyol). Per això és una bona notícia el Manifest per la dignitat democràtica davant la banalització del nazisme, subscrit per 65 entitats civils que reclamen un mínim de serenitat i de decència en el debat polític.
En democràcia tota discrepància ha de ser acceptada; per contra, qualsevol insult o agressió (verbal o de qualsevol altra casta) han de ser immediatament denunciats, desacreditats i posats en evidència. El camí més curt per arribar al feixisme és començar per acusar de feixista l’adversari, una actitud que s’està començant a imposar de manera inquietant en el dia a dia polític d’Espanya. No ho hem de permetre; per aquí no hi hem de passar.