Atacar primer i sense avisar: el nou ordre global
L’inici de l’operació El Lleó que s’Alça, com Israel anomena la guerra amb l'Iran, ja és un èxit del govern de Benjamin Netanyahu. Ha empès l’administració Trump, reticent d'inici, a embrancar-se en una nova aventura bèl·lica a l'Orient Mitjà, com ha admès el mateix secretari d’Estat, Marco Rubio. Les monarquies del Golf s’han girat en contra d’un Iran que, amb els seus drons, ha esberlat la imatge d’èxit i luxe de ciutats com Dubai. I, de retruc, les grans potències europees s’han vist arrossegades al bàndol agressor, sense haver pogut influir en la decisió d’atacar. Un cop més, es troben a faltar a Europa posicionaments valents en defensa de la legalitat internacional i, de nou, el govern d’Espanya es queda en minoria quan defensa els valors i les regles que la Unió Europea sempre ha proclamat com a propis.
Els objectius declarats pel secretari de Guerra nord-americà són les capacitats militars de l’Iran i –a diferència del discurs de Trump– no inclouen el canvi de règim, i és que no és fàcil que una campanya des de l’aire pugui enderrocar el poder dels aiatol·làs. Malgrat l’asfíxia econòmica i la pressió de la població, el govern manté el control tant dels grans centres urbans com de la pràctica totalitat del territori. Fa poques setmanes, les forces armades, en particular els Guardians de la Revolució i les seves temudes milícies, els Basij, han demostrat lleialtat de ferro quan se’ls ha exigit reprimir amb duresa la seva pròpia gent.
Tot indica que Teheran ja tenia preparada la resposta a aquest atac dels seus dos enemics declarats, una resposta que l’aïlla i li ha buscat renovades enemistats. Vist l’impacte tan limitat dels seus atacs directes a Israel durant l’anomenada Guerra dels Dotze Dies de juny del 2025, l'Iran ha optat per atacar també els seus veïns àrabs al golf Pèrsic, amfitrions de les forces armades dels Estats Units. Cada dron que impacta en territori de Qatar, els Emirats Àrabs Units o l'Aràbia Saudita va directe a la línia de flotació de llurs economies i amenaça amb fer retrocedir dècades les seves estratègies per posicionar-se, a base de petrodòlars, com a illes d’estabilitat, connectivitat internacional, negocis i turisme de luxe.
Les potències europees, de per si mal disposades cap a l’Iran, estan essent arrossegades cap a una guerra que no volien i sobre la qual poc han pogut decidir. Al veure bombes caure sobre emirats amics i clients, el govern laborista britànic, inicialment reticent, obre la porta a participar en "accions defensives". França, amb presència militar permanent als Emirats Àrabs Units i que té acords de seguretat amb altres estats com Qatar, no plantarà cara als EUA com ho va fer el 2003 amb l'Iraq. Tampoc no serà Alemanya, ancorada en la inamovible posició proisraeliana de les seves elits polítiques, qui trepitgi el fre.
El govern d’Espanya, en contrast, no autoritza l’ús de les bases militars per als atacs, i diu allò que és obvi: l’operació suposa una escalada violenta i contribueix a un ordre internacional hostil. Les reaccions d’Israel i dels trumpistes d’un costat i l’altre de l’Atlàntic, acusant el govern de Sánchez de complicitat amb l’Iran, així com l'amenaça del mateix Trump de tallar tot comerç amb Espanya, eren previsibles. Les condemnes del govern espanyol als atacs iranians a països del Golf no els convenceran. És important que Madrid aguanti, i que la diplomàcia espanyola busqui aliats per evitar que la Unió Europea acabi donant suport, per la via dels fets, a una agressió il·legal i perillosa. Com va passar amb el reconeixement de Palestina, pot ser perfectament que, amb el temps, l’excepció passi a ser la norma.
"Això no és l'Iraq. No serà inacabable", declarava dilluns, optimista, Pete Hegseth, el secretari de Guerra dels Estats Units. La primera premissa està garantida: l'Iran és més del doble de gran que l’Iraq, i té molt més valor estratègic. Però que la guerra que comença sigui o no inacabable està per veure. La República Islàmica pot aguantar i, si no, els precedents regionals de caigudes de règims no són encoratjadors: només cal recordar les tribulacions de l'Afganistan, l’Iraq, el Iemen, el Sudan, Líbia o Síria. Queda la possibilitat d’una solució negociada amb un règim extremadament debilitat, preocupat sobretot per la seva supervivència: amb Veneçuela, Trump ja ha demostrat molt pragmatisme a l’hora de tolerar la continuïtat i sacrificar les aspiracions democràtiques del poble mentre en pugui treure beneficis clars.
Els Estats Units i Israel han posat en marxa (sense avís, a desgrat dels seus aliats i contra la legalitat internacional) una nova fase del reordenament del gran Orient Mitjà, encetant una guerra de dimensions i conseqüències imprevisibles al bell mig de l’arc de conflictes que va des de Líbia i el Sudan fins al Caixmir, i que connecta indirectament amb la guerra d’Ucraïna. Una aposta arriscada que sacseja no només la regió, sinó també l’ordre mundial, i un pas més cap a un sistema internacional on atacar primer, sense avís ni legitimitat, és una opció guanyadora. Toca als governs d’Europa decidir si aquest és el missatge que volen donar al món.