Amb motiu de la regularització extraordinària anunciada pel govern, comunitats autònomes com Catalunya o el País Basc han plantejat que s'inclogui la realització d'un nombre determinat d'hores per a l'aprenentatge de la llengua catalana o de la llengua basca com a requisit per a les futures renovacions.
Els territoris amb una llengua pròpia, com Catalunya, enfronten el repte de mantenir viva una llengua l’ús de la qual disminueix, especialment a l’àrea metropolitana i entre la població jove. Davant d’aquesta realitat, se situa la immigració com la principal responsable i, en conseqüència, sobre ella recauen moltes de les polítiques destinades a fomentar-ne l'aprenentatge. No obstant això, aquí convé aclarir diverses qüestions.
En primer lloc, l'ús de la llengua disminueix perquè també disminueix la seva transmissió com a llengua materna: demogràficament hi ha menys catalanoparlants de llengua inicial en nombres absoluts.
Un altre dels elements a tenir en compte és la diferència entre el coneixement de la llengua i el seu ús social i quotidià. Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics, el 93% de la població major de 15 anys entén el català i el 80% el sap parlar. Aquestes dades mostren que el català és una llengua viva des del punt de vista del seu coneixement i que la política de llengua vehicular a les escoles garanteix amb força èxit que les noves generacions assoleixin la competència lingüística, i poden potencialment comunicar-se en català. No obstant això, els problemes es troben en l’ús social i quotidià de la llengua, perquè només un 36% de les persones la tenen com a llengua habitual.
La pregunta que sorgeix aleshores és per què, si el problema és l’ús de la llengua, el focus es posa en el coneixement i, concretament, en les persones en situació administrativa irregular. Els processos migratoris més recents afecten l'ús social del català a la baixa, però no es poden deixar de banda altres elements com el coneixement real de la llengua per part del conjunt de la població.
Resulta com a mínim ingenu pensar que està a les mans de la immigració en situació irregular augmentar l’ús quotidià del català i que els cursos vinculats a les renovacions constitueixen una política efectiva. En primer lloc, perquè un curs de poques hores no permet assolir un nivell suficient per utilitzar la llengua amb normalitat en la vida diària. Si les persones no han necessitat el català per relacionar-se o per treballar, difícilment serà un curs el que transformi aquesta realitat. Però, sobretot, perquè el problema central del català no és que la població migrant irregular el desconeix, sinó que una part important de la població que en té la competència lingüística no el fa servir. En aquesta direcció, sembla més raonable i útil centrar les polítiques públiques en aquells col·lectius que ja coneixen la llengua però que no l’empren en la seva vida quotidiana. Continuar dirigint de manera insistent les polítiques cap a la població més vulnerable, i obligar-la a fer cursos, sembla més un càstig que una política útil, i concentra els esforços en un àmbit que difícilment resoldrà el veritable problema: la disminució de l’ús del català.
En aquesta equació també cal tenir en compte les condicions en què s’aprèn una llengua en un context marcat pel procés migratori i la posició predominant del castellà. Aprendre la llengua requereix un sistema de cursos accessible, i la gratuïtat s’estén únicament fins al nivell A2; a més, els horaris resulten incompatibles amb la vida laboral. L’experiència de les persones migrants demostra que no és fins que aconsegueixen superar la precarietat laboral que poden estudiar català més enllà del nivell bàsic que es demana per a l’arrelament.
Tanmateix, l’aprenentatge d’una llegua és un procés bidireccional i social. És a dir, requereix el contacte amb la població catalanoparlant i, per tant, implica una corresponsabilitat per part de qui ja utilitza la llengua. Els programes que fomenten la interacció lingüística aporten molt més que l’obligació de seguir un curs. Per altra banda, la realitat lingüística de l’entorn és determinant. No podem passar per alt una realitat clara: l’ús del català entre la població immigrant és significativament més alt a les zones de l’interior que a Barcelona. La raó és simple: en aquests municipis el català continua sent la llengua d’ús quotidià i és en aquest context on les persones migrants l’incorporen amb més facilitat.
En conclusió, les polítiques lingüístiques haurien de girar al voltant de dues preguntes clau: per què moltes persones que saben català no l’utilitzen en la seva vida quotidiana, i quin ús en fan les persones amb llengua materna no catalana en àrees on el català té un ús social més elevat. En definitiva, es tracta de reorientar les polítiques cap als col·lectius que realment poden contribuir a mantenir viva la llengua perquè tenen plena capacitat per fer-ho.
