Ni el més optimista dels culers hauria pronosticat a començament de temporada que el Barça estaria nou punts per sobre del Madrid quan només falten set jornades perquè s’acabi la Lliga. El lideratge blaugrana té molt de mèrit, si tenim en compte les lesions de llarga durada de titulars, la joventut de l’equip i la proporció històrica de jugadors que han pujat de La Masia i omplen cada setmana les alineacions. La necessitat econòmica va obligar a buscar la virtut esportiva a casa, i a fe que el Barça l’ha trobat.
I encara té més mèrit si considerem que el Barça s’està jugant el campionat amb un Madrid fet a base de contractes multimilionaris, però havent cessat l’entrenador que per fi li havia de donar un estil de joc i sense més projecte esportiu que entregar-se a les estrelles i guanyar la Champions a la desesperada perquè a la resta de competicions (com la Supercopa, que li va guanyar el Barça a la final) ha estat molt per sota de les expectatives.
El Barça té demà el caixa o faixa de la Champions, curiosament contra un equip que és vint-i-dos punts més avall a la classificació. Certament, guanyar la Champions és el repte pendent d’un Barça que no la guanya des dels 2015, i tot fa pensar que la generació de Lamine Yamal està cridada a aixecar la Copa d’Europa. L’any passat van tenir la final a tocar, però tots vam entendre que encara havien de menjar algunes sopes més per aconseguir-ho. Aquest any, i després al 0-2 de l’Atlètic de Madrid al Camp Nou, el Barça hauria de fer una heroïcitat. Ves a saber, perquè això és futbol, i aquest equip és el Barça. Però passi el que passi demà a la Champions, no caiguem en la lectura interessada que ser campió de Lliga té menys valor si no s’aixeca l’orelluda.
