05/11/2021

Violències sexuals: passar a l'acció

2 min

Altre cop la violència sexual impacta en la nostra societat, i sembla com si es tractés d’un fet nou per a una gran part de la gent. Molts comentaris van en la línia del “No entenc què està passant", "Això és un no parar", "Abans això no passava”. Estratègies de supervivència cognitiva davant uns fets que trenquen la nostra comprensió del món en què vivim. Dit sense embuts, ens esclata el cap davant determinats fets, com si fossin aïllats i inconnexos. Però, dissortadament, en un context patriarcal com el nostre aquestes agressions poden arribar a ser emmarcades en el que és esperable. En la guerra contra les dones. En un entorn on la violència sexual contamina totes les esferes de la vida, no entendre que les agressions més extremes són la punta de l’iceberg de tot un problema amb arrels profundes equival a no desxifrar el que tenim davant.

L'embat emocional causat per una violació brutal com la succeïda a Igualada posa sobre la taula l’empatia com a eina imprescindible per a les dones agredides i per a la societat, que d’alguna manera també pateix una ferida. Però quan l’impacte consisteix en la incomprensió, el que es fa palès és que no estem entenent allò que fa temps que ja expliquem des dels feminismes. Tan sols reaccionem amb sorpresa davant d'agressions en un dia concret i no acabem d’actuar en la nostra quotidianitat. Estem encallats en aquest impacte i en la presa de consciència, però hauríem d’anar fent camí, perquè anem tard. Un camí que s’estengui en el nostre dia a dia.

Hi ha clares resistències a acceptar que ens enfrontem a un fenomen estructural, d’unes dimensions extremadament preocupants i que alhora ens fa de mirall. Perquè és massa dolorós i ens parla del nosaltres. De com ens eduquen emocionalment i sexualment, quins referents de masculinitat existeixen, com les desigualtats marquen els fulls de ruta de les nostres vides...

No hem d’oblidar que una de les estratègies clau que permeten la supervivència d’aquestes violències estructurals consisteix en la invisibilització i la negació per tal que el trencaclosques sigui massa difícil de recompondre. Perquè en la nostra societat el que no té nom sembla que no existeix. I hi ha molt a fer. Moltíssim. Els feminismes ens han donat veu, ens han recompost les peces i ens han afinat la mirada. Per això calen plantejaments de gran angular, de recorregut llarg per a les generacions futures, però també per a la transformació urgent dels sistemes i estructures que ara han d’acompanyar i oferir eines per a la recuperació i reparació a les dones i no ser espais de revictimització. Caure en els detalls, en els fets concrets, tan sols ens desenfoca i ens ancora a uns plantejaments reduccionistes, en uns perquès que ens generen camins sense sortida i frustració.

En confrontar una xacra social cal primer de tot dibuixar-la, comprendre-la, escoltar-la i a partir d’aquí trobar les estratègies col·lectives per reduir-la. Sabem que les desigualtats també tenen una funció i en aquest cas és la de seguir alimentant el patriarcat. Estem tocant el poder. La comprensió no ha d'implicar acceptació, ni normalització, sinó que ha de ser l’avantsala de l’acció, dels camins i rutes efectius per a la lluita contra la pandèmia masclista.

Alba Alfageme és psicòloga especialitzada en victimologia
stats