Barcelona: eixos verds estrafets
Fa unes setmanes, en aquest mateix diari, l’arquitecte Jordi Badia va manifestar-se, decididament i inequívocament, a favor dels eixos verds de Barcelona. Sostenia que el transport privat resulta inviable, que s’han de fomentar altres mitjans de transport i s’aventurava a afirmar que hi ha pocs professionals que hi estiguin en contra. Per acabar, definia els eixos verds com “una idea extraordinària”.
Quan vaig assessorar el govern de l’Uruguai per desenvolupar un projecte al barri de La Aguada, la primera cosa que vam fer va ser visitar l’Estació Central General Artigas, situada al costat del barri que havíem de remodelar. A la vista d’aquell espai desafectat vaig exclamar el meu entusiasme i vaig referir-me a l’estació situada a prop del recinte portuari com un lloc “extraordinario” de la ciutat de Montevideo. Mariano Arana, intendent de la ciutat en aquell moment, em va mirar estranyat i una mica decebut per la meva opinió tan poc favorable sobre el projecte que havíem de desenvolupar. Més tard vaig saber que a l’Uruguai utilitzen el mot extraordinario per referir-se a una cosa poc comuna, rara i, per tant, dolenta.
No crec que el meu company Badia, notable arquitecte, es volgués referir als eixos verds actuals de Barcelona en l’accepció uruguaiana, és a dir, com alguna cosa nociva per a la ciutat. Una llàstima, perquè potser que, ara sí, l’hauria encertat.
M’explico. L’any 1999, durant el mandat de l’alcalde Clos, Proeixample va encarregar-nos un projecte a l’equip format per ERV Arquitectes Associats i el Centre d’Estudis de Planificació, liderat aleshores per Josep Maria Bricall. Es tractava d’una proposta per a la millora dels espais verds de l’Eixample, que, primerament, va consistir a fer un aixecament, parcel·la per parcel·la, de les qualificacions urbanístiques i la titularitat de totes les unitats parcel·làries del districte. Per concloure, es proposava la creació d’uns eixos verds –sí, ho he dit bé: d’uns eixos verds–, tot i que totalment diferents dels que, com una mala imitació i distorsionant la idea inicial, han estat finalment realitzats.
El projecte de l’any 1999 consistia en una trama verda estructurant que ocupava els carrers on la circulació de vehicles anava en la mateixa direcció i estava doblada per un altre carrer paral·lel. Com a principi, no s’havia de distorsionar el model de mobilitat existent a la ciutat. D’aquesta manera, els eixos en direcció vertical eren els carrers Llançà doblat per Tarragona, Comte Borrell per Viladomat, Enric Granados per Balmes… I en direcció horitzontal: Provença per Mallorca… I com a gran eix cívic amb l’enjardinament de les seves andanes laterals, la Gran Via. Tanmateix, a diferència del que s’ha fet ara a correcuita, i menystenint la legislació urbanística, en aquells carrers/eixos seleccionats s’ampliaven únicament les voreres, respectant, mantenint i pacificant la circulació viària, com a la reforma d’Enric Granados de l’any 2009.
La proposta no tenia la intenció d’anar en contra dels cotxes, de criminalitzar el propietari d’un automòbil que el precisa per desplaçar-se. Sense ofegar la mobilitat ni traslladar-la cap a altres carres paral·lels de l’Eixample, anava a favor del vianant. Així, el veritable sentit dels eixos proposats era el de crear uns itineraris que, recorreguts a peu, vinculessin els patis d’illa que s’havien de recuperar als eixos verds previstos. D’aquesta manera, els eixos esdevenien simples conductors de la veritable estructura verda de l’Eixample, configurada fonamentalment per la successió de patis d’illa recuperats com a jardí públic. Dit d’una altra manera, refeia el projecte d’Ildefons Cerdà adaptant-lo a la realitat de la ciutat existent. Per fer-ho viable, l’estudi també identificava quins eren els patis d’illa més factibles per ser alliberats com a zones verdes vinculades i accessibles des dels eixos proposats.
D’aquesta manera, sense afectar greument la circulació dels vehicles ni discriminar uns carrers vers uns altres, i mantenint el principi isotròpic proposat per Cerdà, es millorava la proporció de zones verdes del districte i s’aconseguia una xarxa d’itineraris interns a la quadrícula de l’Eixample.
Naturalment, materialitzar aquesta proposta exigia fer un gran esforç de gestió. Tractar i negociar, un a un, amb tots els propietaris de cadascuna de les parcel·les dels interiors d’illa és una feina ingent que requereix temps i dedicació dels responsables municipals. Una labor que, lògicament, no calia fer si s’intervenia directament sobre el domini públic, per convertir –suposadament– un vial en una zona verda. Aquesta és una manera d’actuar sense cap esforç de gestió i que només precisa d’un pressupost necessari i de tramitar la modificació del planejament. En el cas de Barcelona, ni tan sols això es va arribar a executar.
Les conseqüències negatives estan per veure. De moment, únicament restem encuriosits per viure quin serà el desenllaç de l’enfrontament dels privilegiats propietaris dels carrers afectats a les resolucions judicials contràries als eixos verds. D’uns jutges que veuen, atònits, com les seves sentències esdevenen inevitablement impopulars i reversibles, malgrat que –no ho hem d’oblidar– són d’obligat compliment. Més tard viurem la possible degradació, el cost del manteniment, l’augment del preu de lloguer dels pisos i locals, la possible transformació del carrer en un festival nocturn de copes i soroll. És a dir, causant l’expulsió dels propis veïns. Un engrescador escenari sempre que no s’obligui a revertir el procés. Un escenari inversemblant però que no s’hauria de descartar, no fos cas que en convertir en paper mullat la sentència dels eixos verds enfuríssim encara més el qüestionat poder judicial.