Barcelona glocal?
Fins a finals del segle XXI la població mundial seguirà creixent, des dels actuals 7.000 milions fins a més d’11.000 milions de persones, distribuïdes en ciutats i constel·lacions urbanes complexes. Aquest boom demogràfic és pertorbador i molts es pregunten si davant d’un procés d'urbanització d'escala planetària, la dificultat d’abastir sosteniblement d’energia i aliments tanta població és ecològicament plausible.
El cosmopolitisme, que ja va començar amb els grecs i després amb Sèneca, va esdevenir un concepte clau per a la Il·lustració al segle XVIII: Kant considerava que "la participació en una societat cosmopolita és un dret". Aquest tesi és bàsica per al cosmopolitisme modern i permet a N. Brenner (GSD, Harvard) i C. Smith (ETH, Zuric), després de denunciar la insolvència territorial urbana-industrial, subratllar “el caràcter planetari de la urbanització”, que implica alhora concentració i extensió, amb uns paràmetres socioespacials polimòrfics, variables i dinàmics.
El caràcter planetari de la urbanització propicia una nova cultura territorial que estimula la profusió d’escales diferents, una tesi formulada per E. Swyngedouw (University of Manchester) com “un reescalament de les xarxes i dels territoris per produir la transició des de la globalització a la glocalització”, entenent el que és glocal com a complement i no com a substitut del que és global.
El joc de matrioixkes russes pot ser una bona metàfora per explicar la lògica espacial d'aquest procés territorial de reescalament niat, en el nostre context: la Unió Europea, estats –com Espanya–, algunes entitats avui subestatals com Catalunya, regions metropolitanes, comarques, ciutats com Barcelona... Però la lectura d'aquest joc d’escales geopolítiques ens permet advertir sobre algunes qüestions rellevants.
En primer lloc, que el joc de matrioixkes està transversalment intersecat, cada vegada més, per entitats supranacionals, intangibles, selectivament estratègiques, geogràficament indiferents i clarament finalistes, com ara: el FMI, el Banc Mundial, l’OMC, la Unesco, l’OTAN, Mercosur, els BRICS, l’OMS... i fins a les ONG promogudes per la societat civil.
Aquestes entitats afecten transversalment totes les escales territorials i, tot i no haver estat democràticament legitimades per la població, actuen com els veritables rectors i reguladors de les tesis i praxis de la globalització. En el context de la Unió Europea, la cruel interferència, fa pocs anys, de la troica comunitària sobre Grècia, condicionant la seva economia i governança, n’és un exemple.
També es podria argumentar que el joc de matrioixkes és variable i incomplet, i que en determinats contextos potser caldrà incorporar noves escales territorials com les vegueries, territoris amb una especificitat socioeconòmica singular com l’Eixample, àmbits interregionals com el Corredor Mediterrani o supranacionals de més escala com l'Àrtic, crucial per a les estratègies ecològiques, logístiques i de seguretat del futur.
En aquest sentit, el concepte àrea metropolitana, entesa com a herència evolutiva de les perifèries urbanes-industrials, avui és territorialment obsolet, encara que hi hagi molts dèficits per esmenar.
Geopolíticament s’hauria de configurar com una nova escala territorial subnacional, encaixada en el joc de matrioixkes com una peça essencial del Corredor Mediterrani, que també s’hauria de redefinir territorialment, especialment respecte als seus veïns València i la Catalunya Nord. Així, la Barcelona, glocal, city-region, superant el dualisme urbà/rural i articulada com un arxipèlag format per diferents constel·lacions urbanes situades entre els ecosistemes naturals i agraris, propiciarà un nou interregionalisme capaç d’actuar com un pont més eficient entre les problemàtiques locals (ciutats i pobles) i la Unió Europea.
Finament, observant el joc de matrioixkes constatem una altra realitat: l'interès de les noves escales territorials per lliscar progressivament cap a les escales locals més petites, segurament perquè revalorem el principi de subsidiarietat, "no ho resolguis des de dalt si ho pots resoldre des de baix", o perquè intuïm que en les escales locals la vida democràtica és més plausible.
Hi ha moltes raons per apostar per les escales menors i cada vegada es constata més l'escassa eficàcia que tenen avui els estats nació westfalians per corregir i actuar com a contrapès enfront dels desequilibris derivats de les decisions globals.
En realitat, el Tractat de Westfàlia, 1648, coincident amb l’auge a Europa de les monarquies absolutistes, no va actuar com a matriu en països tan rellevants geopolíticament com la Confederació Suïssa, inspirada en el lliure comerç des del segle XIII, o els Estats Units, la fundació dels quals, inspirada en la potencialitat de la societat civil, prové de 1776, gairebé un segle i mig després de Westfàlia.
D’altra banda, el contrast que percebem avui, en temes com la migració, entre la passivitat i el col·laboracionisme de les grans entitats supranacionals, i l’impacte positiu de les intervencions de les ONG, també contribueix a consolidar la progressiva desvaloració de l’estat nació (Open Arms, auxiliant refugiats en aigües internacionals enfront de la posició quasi criminal de la Unió Europea).
Avui l'eficiència dels sistemes locals complexos, glocals, ja no és un tema subjectiu i continuen emergint noves escales territorials cada vegada més petites, més eficients i amb més possibilitats de superar la indesitjable dialèctica economia/ecologia. Per això, cal no malbaratar les reeixides opcions urbanes ja disponibles a Barcelona, com l’Eixample i l’aeroport, sobretot en un context de crisi sistèmica com l’actual.
