Barcelona heroica (1938)

Article de Domènec Pallerola ‘Domènec de Bellmunt’ (Bellmunt d’Urgell, 1903 - Tolosa de Llenguadoc, 1993) a 'La Publicitat' (6-II-1938). Set dies abans, Barcelona havia patit un dels més cruels bombardejos perpetrats per l’aviació italiana al servei de Franco. Van assassinar 153 persones, entre elles 47 nenes i nens refugiats a l’església de Sant Felip Neri. Encara hi ha a la façana mostres de la mena de salvatjades que ara turmenten Gaza. Foto (Arxiu Nacional de Catalunya) de Josep Brangulí (l’Hospitalet de Llobregat, 1879 - Barcelona, 1945) feta després d’aquell bombardeig.

No la veieu? Aquest cel estelat sembla la volta lluminosa del seu estoig tan blau. A les fosques i tot, previnguda i prudent contra els corbs enfollits, queda altiva i senyora sota la claror argentada d'una lluna mínima i rutilant. La ciutat silent que de dia es belluga i trepida, que supera el dolor dels crims de la facció, a la nit reposa serena sota un ritme sever, d'austeritat, que la lluita imposa. Uns reflectors li han ensenyat, al roig viu, les llagues imposades al seu cor sofert, per les bombes feixistes. Metralla destructora, matèries incendiàries, artefactes monstruosos que han caigut al mig de la ciutat han destruït estatges i enterrat ciutadans. Damunt les runes encara tèbies de les llars enfonsades les bengales enemigues escrivien un amarg sarcasme: "civilització". La renglera tràgica de cadàvers —cinquanta infants d'una guarderia!, dones i ancians de Barcelona— evocaven altres sarcasmes més cruels: "pàtria, religió”. I el quadre total de tanta heroïcitat feixista damunt la ciutat tranquil·la es veia aureolat amb una apoteosi vermella-groga d'on reflectien unes lletres vibrants: "¡Arriba España!". Ella, la ciutat valenta, la ciutat intel·ligent i activa, la ciutat sensible, no ho entenia. Una veu estranya i llunyana, vestida d'amenaça, li deia: "Barcelona, espanta’t! ¡Vull desmoralitzar-te! ¡Soc la salvació del país que per salvar destrueix! Soc la religió que s'imposa amb bombes incendiàries. ¡Soc la pàtria que ve a alliberar-te!”. Però la ciutat no ha perdut el seny ni ha perdut el cor. Ni ha perdut la dignitat. Els seus fills que han vist els tràgics esvorancs oberts al seu cos per la barbàrie, s’han sentit més revoltats del que estaven. Els més passius, els més tímids, els menys bel·licosos, s’han rebel·lat contra el crim absurd i covard. Una onada de revenja, un clam de justícia contra els assassins ha pujat a totes les gorges. La ciutat s’ha sentit més valenta que mai. Si els crims persistissin, darrere la bandera republicana, símbol de la dignitat en aquesta lluita contra el feixisme, s’agruparien a la primera crida del Govern com a voluntaris entusiastes tots els homes de bona voluntat que senten l’impuls de la revenja justa. Centenars de milers d’homes madurs dirien “present” per abatre els criminals d’una vegada, per venjar els crims, per salvar la pau, la terra, el benestar de tots. Heus ací els resultats obtinguts pels salvadors d’Espanya, intentant acovardir Barcelona. Als cops directes al seu cos de gran urbs de la República respon amb més coratge i més valentia. Reacció magnífica. Ara comprenem Madrid, ciutat heroica. Ara el comprenem millor que abans, encara. El nostre propi cas, el nostre propi exemple, ens descobreix sota una nova llum el cas modèlic de Madrid. I és que les grans ciutats tenen una sensibilitat i una vida espiritual i uns nervis que vibren i que accionen. Com si els milions de cors que bateguen dintre les llars de la ciutat silent, sense altra claror que la del cel estelat i la lluna argentada, frisessin per ella, animant-la, movent-la, donant-li aquest accent de dignitat i valentia que li imposen l’ultratge i el sarcasme vil...