28/12/2022

Benvinguts al bosc

3 min
Bosc a Milford, Pennsilvània

He llegit l’últim assaig d’en Fèlix Riera, El retorn al bosc, on descriu un canvi de paradigma social pel qual l’estat perd valor com a ens capaç de respondre a les nostres necessitats. Observa Riera que volem “tornar al bosc”, no només en termes físics (desplaçant-nos de la ciutat al camp) sinó també en termes morals: volem eliminar intermediaris, i concretament l’intermediari de l’estat, perquè s’ha mostrat ineficaç. Jo crec que quan ell diu “estat” es refereix a la civilització, a la metròpoli, en contraposició a l’estat natural on s’imposen les normes de la Terra i no de l’home, així com el dret natural (o drets humans) en lloc dels codis i constitucions (dret “positiu”). Tornem al bosc, sí, però ningú no ho fa per plaer sinó per necessitat. I, per tant, potser sí que tota la civilització occidental es troba com els pastorets d’en Folch i Torres, que s’han perdut per la muntanya i tenen por, però és que si ets al bosc és per alguna raó. I d’avant d’això hi ha dues actituds, com hi ha exactament dos pastorets: no sé si és el cas de Fèlix Riera, però llegint-lo em semblava sentir tota l’estona el plany noucentista d’en Rovelló dient: “Jo vull tornar a casa!”.

 D’exemples n’hi ha molts: Riera esmenta el cas de les persones que, no votant, consideren que fan tot un acte polític (perquè consideren que la política es fa fora de les urnes). O el pas progressiu del concepte “ciutadà” al concepte “persona”, que té a veure amb el que deia abans sobre els drets humans: un ciutadà té drets basats en l’ordre amb “els altres”, en canvi una persona té drets “inalienables”. No em puc resistir a esmentar la mateixa relació amb els estats i les nacions: un estat és un sistema organitzatiu, d’aquells que Prat de la Riba considerava “artificials”, mentre que una nació és un fet “natural” i, per tant, més difícil de domesticar. Riera no ho esmenta al llibre però jo sí: la Catalunya dels últims anys ha estat desordenada, però no perquè li agradi ser desordenada sinó perquè l’hortet noucentista (llegiu-hi “pacte autonòmic”) li acaba esdevenint massa petit i humiliant, per perfecte o “convivencial” que sigui, i la natura (és a dir el Modernisme, és a dir les arrels però també els cims i les tempestes) s’acaba obrint pas per damunt del jardí més bufó. Ja poden anar posant noms concordials als aeroports, que Miró (o Gaudí, o Dalí) sempre se’ls miraran des de dalt. I és que no és només que els bons de Stars Wars o d’El senyor dels anells siguin els que viuen al bosc, que és el mateix que passa a Avatar, sinó que quan el nacionalisme s’agita és perquè les cotilles l’asfixien, una cultura veu perillar la seva supervivència i acaba fent allò que en castellà anomenen “echarse al monte”. Qui ha sabut llegir Terra baixa sap que Manelic mateix és el llop.

Vivim temps de “drets morals”, certament. Durant aquestes fases, el bosc esdevé el veritable refugi perquè la masia és una runa decadent o, com cantava Llach, “els masos ens cauen”. Hi ha tantes coses que escapen al nostre control (el canvi climàtic, la tecnologia, la robòtica, les crisis econòmiques, els fenòmens migratoris, la invasió de la privacitat, el control a través d’algoritmes, etcètera) que a poc a poc anem decidint recuperar-lo com puguem: i això no es pot fer a “la ciutat”, on se segueixen les normes de l’imperi, sinó al bosc, on ja ens ho muntarem nosaltres. Ens estem autoexpulsant d’un “paradís civilitzat” que, en sentit invers al bíblic, ens retorna precisament a la selva: l’inefable Josep Borrell defensava fa poc el “jardí” europeu davant les “selves” del més enllà, com si fos l’últim emperador d’una Roma en decadència que ja no sap fer prevaler els seus déus. Tal vegada estem descobrint que hi ha déus més interessants a la selva, o que, en tot cas, preferim salvar-nos nosaltres mateixos que adorar estàtues de marbre. Si això fos així, estaríem davant d’un clar retorn al romanticisme. Diria que som davant d’una rèplica dels terratrèmols del Maig del 68, que no van esfondrar res directament però que ho van començar a esquerdar tot. A ensenyar la platja sota les llambordes.

El protagonisme torna a les persones, al dret moral i als drets naturals. Sí, Fèlix. Ara només cal, com dèiem fa uns dies, saber si s’imposen les revolucions franceses (cruentes i breus) o les americanes (constructives i ordenades). Però el que està clar és el públic ha envaït la gespa i que els segadors han travessat les muralles. Perquè, ei, no ens equivoquem: ningú no es queda per sempre al bosc.

Jordi Cabré és advocat i escriptor
stats