El bon gust de l’amistat

A la sèrie Nada, l’escriptor d’èxit Vincent Parisi (Robert De Niro) parla en una seqüència de la transformació del protagonista, el seu bon amic Manuel Tamayo Prats (Luis Brandoni), el crític gastronòmic de més renom a l’Argentina: “Aquell Manuel ple de dogmes i mals costums, emocionalment discapacitat, incapaç de fer una tasca simple, tan dependent i a la vegada més capritxós que cap altre, intel·ligentíssim però també esnob i frívol, aquell idiota genial, ja no existeix...” És la descripció que millor s’ajusta al protagonista de la sèrie, en què els espectadors serem testimonis de la causa d’aquest canvi: el triomf de la senzillesa sobre la banalitat.

Nada és una sèrie curta, de només cinc capítols de mitja hora. És àgil, divertida i brillant. D’aquelles que es miren amb un somriure permanent, perquè el sentit de l’humor no s’aplica per dosis sinó que transita de manera constant i subtil enmig de situacions apressades i diàlegs amb enginy. I no és fàcil aconseguir-ho en una sèrie que també ens parla de les amargors de l’exigència i de fer-se vell. I d’haver d’assumir canvis quan ja no tens gaire energia per afrontar-los. D’haver de fer un últim esforç a contracor quan estàs a punt de quedar-te sense res. Potser d’aquí ve el títol de la sèrie. Robert de Niro com a estrella convidada no necessita esforçar-se gaire per portar la sèrie al regal absolut. L’amistat real entre els dos actors protagonistes és el que ha facilitat la seva col·laboració en aquesta ficció. De Niro és el toc exquisit en aquesta recepta tan original com equilibrada.

A Nada hi trobareu el regust –i el bon gust– d’El método Kominsky, en aquest cant a l’amistat en el context dels privilegis que et donen l’èxit professional i la veterania. Però també enmig dels obstacles d’una masculinitat caducada, obsessiva i egoista. Tot plegat des d’un Buenos Aires lluminós i bonic. El crític Manuel Tamayo Prats ens portarà a l’essència de la gastronomia com a pretext per parlar-nos del plaer, d’assaborir la vida i del desig de compartir. És un homenatge al tarannà argentí i la seva cultura. Cada capítol comença amb una expressió popular que connecta amb la trama de la història. Remar en dulce de leche significa tirar endavant una situació en un context de gran dificultat. Han comptat amb assessors gastronòmics i cuiners que s’han assegurat d’anar infinitament més enllà de l’actitud foodie i la foto de l’emplatat per transmetre l’essència de la cuina vinculada a la tradició i a les necessitats de l’ànima. Davant d’un humil plat de sopa el protagonista explicarà a la seva assistent (meravellosa Majo Cabrera) el plaer del wogh, el terme que en la cuina xinesa equival a “la mossegada del cor”, aquella que et connecta amb els records i les emocions.

Nada és d’aquelles sèries especials que et fan venir ganes de viatjar a la ciutat on transcorre la història, visitar els restaurants que t’ensenyen, tastar els plats que es col·loquen davant de la càmera, entrar a la meravellosa casa del protagonista i conèixer els seus amics.