L’Europa del pla B
La Unió Europea ha trobat la manera de seguir finançant Ucraïna. Després de mesos de dubtes i discussions internes, els caps d’estat i de govern de la UE van aprovar, la setmana passada en l’última cimera de l’any, un paquet de préstecs per valor de 90.000 milions d'euros sense interessos a Ucraïna durant dos anys. Per finançar-ho, la UE s’endeutarà conjuntament. I no és poca cosa. Primer, perquè comparat amb els 800 milions de dòlars que el pressupost de defensa dels Estats Units ha aprovat recentment per a Kíiv, durant el mateix període, la UE demostra que és molt conscient de qui pagarà la factura de la reconstrucció d’Ucraïna, i fa el pas endavant d’assumir-ne el cost. Segon, perquè la solució triada per aconseguir els diners és la consolidació d’una revolució. Des del final del tabú de la mutualització del deute, que va caure amb les urgències de la pandèmia de la covid-19, l’endeutament de la Comissió Europea no ha parat de créixer, des d'aproximadament 50.000 milions d'euros el 2019 fins a uns 700.000 milions d'euros estimats el 2025. I, tercer, perquè tot això ha passat en mig d’una discussió encesa entre els Vint-i-set que revela les profundes tensions polítiques i legals i pressupostàries que divideixen la Unió Europea per dins.
La decisió adoptada divendres a la matinada es desmarcava del pla defensat per Berlín d’utilitzar els rèdits dels actius russos congelats a Europa per finançar l’ajuda a Ucraïna, cosa que demostra com han canviat les coses a Brussel·les. Ja fa temps que aquesta Unió té vida pròpia més enllà dels desitjos d’una Alemanya de lideratges afeblits. També és un avís directe per al canceller Friedrich Merz, a qui sempre se li ha retret que té poca cintura per les negociacions d’estira-i-arronsa. Mentre dijous els focus mediàtics se centraven en les reticències belgues i les crítiques frontals de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, contraris a la confiscació dels actius russos, el president francès, Emmanuel Macron, es va encarregar d’orquestrar la liquidació del pla. Macron va negociar amb el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, que si l’anomenat “préstec de reparacions” no tirava endavant, Budapest no vetaria la solució alternativa. Així va ser, i Txèquia i Eslovàquia van seguir Orbán. El desenllaç final va ser un gir pactat entre Macron i l’Europa de la dreta radical. Un retrat de com s’ha desplaçat el centre polític i diplomàtic d’aquesta Unió.
Però tots aquests moviments també demostren que el futur de la UE passa per aguditzar la imaginació política. Amb l’afebliment de la gran majoria tradicional de l’eix francoalemany, i la dificultat d’arribar a consensos en una UE d’interessos contradictoris, la diplomàcia i la flexibilitat són determinants per continuar avançant.
Al final, els Vint-i-set van ser capaços d’aprovar un mètode de finançament alternatiu, els eurobons, que no comporta riscos legals i manté el compromís amb Ucraïna.
L’Europa del pla B és, en aquests moments, l’única possible. D’això en depèn una unitat cada cop més amenaçada, pels desafiaments bèl·lics de Rússia i els desafiaments territorials d’uns Estats Units que exigeixen la retirada de les forces ucraïneses del Donbàs per cedir-lo a Rússia, i que tornen a la càrrega amb Groenlàndia. La UE està cada vegada més desubicada davant aquesta visió del món que concep la diplomàcia com una transacció i la sobirania com una propietat negociable.
El 2026 pot ser un any crucial per a la resistència del model europeu. Es tracta de decidir si s’imposa la claudicació geopolítica i la consagració dels límits que tenallen la UE entre fractures internes i amenaces externes, o bé si els Vint-i-set assumeixen que el cost de la inacció és més alt que les dificultats de buscar sortides negociades entre tots.
La Unió Europea s’enfronta al seu propi trilema: com impulsar el creixement econòmic mentre troba la manera de contenir els enormes dèficits públics i augmenta la inversió en defensa, i tot això sense que l’austeritat atiï encara més el suport als partits d’extrema dreta. Caldrà molta imaginació per trobar sortides. En joc hi ha la supervivència del model europeu i la legitimitat política que fins ara li ha atorgat la ciutadania.
