Carlos Cuevas: "La mort de Carlos Suárez va ser un cop brutal"

BarcelonaEn una escena de la pel·lícula La fiera, que s’estrena aquest divendres, la dona d’un dels protagonistes –un grup d’amics amants de l’esport de risc– li explica a la nova parella d’un dels amics què és la Fatality List: una llista anual de morts que es produeixen entre els practicants de salt base, la modalitat extrema i molt perillosa de salt en paracaigudes des d'un lloc fix –i no des d'un avió– que practiquen els protagonistes. La Fatality List va deixar de ser una abstracció per a l’equip de la pel·lícula l’abril de l’any passat quan Carlos Suárez, l’alpinista i pioner a l’Estat del salt base amb vestit d’ales (que allarga la caiguda simulant el vol d’un ocell), va morir en un accident fent un salt des del globus aerostàtic que formava part dels preparatius del film.

Tot i la tragèdia, la producció va acabar tirant endavant amb l’objectiu de ser un homenatge a Suárez i als seus amics, tres dels quals ja van ingressar fa uns anys a la Fatality List. Carlos Cuevas, que s’estrena com a protagonista d’una pel·lícula, interpreta Suárez en un film dirigit per Salvador Calvo i protagonitzat també per Miguel Ángel Silvestre, Miguel Bernardeau, Candela González i Stéphanie Magnin que, sense renegar de l’espectacularitat visual d’aquesta pràctica de risc, vol fugir del morbo fàcil i apropar-se als protagonistes amb respecte i una curiositat gairebé antropològica, donant veu als dubtes, les pors i les contradiccions.

Un dels temes de La fiera és la tensió entre com es veuen els protagonistes a ells mateixos i com els veu la resta el món. “Es pensen que som uns penjats, uns bojos que només volen cridar l’atenció”, es queixa el teu personatge. Abans de la pel·lícula, tu què pensaves de la gent que fa esports de risc?

— He patit un procés d’empatia cap a ells gràcies a la peli. Per a mi és un món molt llunyà, no he practicat mai esports de risc ni crec que els practiqui mai. Estic més a prop d’apuntar-me a un curs d’escacs que de treure’m el carnet de paracaigudista. Però a través de converses amb tota aquesta gent he entès que, simplement, tenen una pulsió molt gran i no ho poden evitar. Ferran Adrià va cuinar incansablement fins a descobrir l’esferificació i aquesta gent necessita saltar per tenir una sensació de plenitud.

I què et fa perdre el cap a tu? Quina és la teva fera, com diuen a la pel·lícula?

— En el meu cas crec que seria l’escenari, el directe. Sortir a l’escenari és una cosa força antinatural, de vegades et va el cor a mil per hora, se t’asseca la boca, tens suors... Jo no ho faig, però abans d’una estrena hi ha molts actors que es mediquen pels nervis. I hi ha gent que no es medica però passa molta ansietat i, tot i així, ho fan. Els paracaigudistes també tenen por, no se n’amaguen, però hi ha una cosa més gran que la por i és la necessitat de fer-ho. Quan salten, senten que els compensa. Als actors ens passa una mica el mateix, l’escenari compensa els nervis, les hores d’estudi i assaig i els sacrificis... Però sense jugar-nos la vida, esclar. No són coses comparables, però sí la sensació que, tot plegat, compensa per fer la funció.

Quina relació vas tenir abans del rodatge amb Carlos Suárez, en qui es basa el teu personatge?

— Una de molt propera i sincera, molt afectuosa. Vam posar-nos en contacte tres mesos abans de rodar i vam estar setmanes escalant diàriament, i allargàvem l’escalada fent una cervesa o un cafè. Jo li preguntava moltes coses del guió o de la seva vida per entendre quin era el motor del personatge. I m’he deixat una mica llargs els cabells, perquè ell portava grenyes de jove, però no volia fer-ne una imitació, perquè no té una manera de parlar peculiar. Era una persona amb un somriure enorme, molt vitalista, un dels millors escaladors que hi ha hagut a Espanya, però alhora un paio molt humil que al rocòdrom ajudava tothom, un entusiasta de l’escalada. Ell volia que jo aprengués a escalar molt bé i ens escrivíem constantment per WhatsApp, m’enviava vídeos i em va explicar moltes coses. Algunes molt subtils, com el gest de fer un nus o de posar-te l’arnès de manera natural, però jo també em fixava en com estava abans de pujar una paret i després, la sensació d’eufòria que tenia el cos. I vam estar dos mesos així fins que va tenir l’accident.

Com vas rebre la notícia de la seva mort?

— La mort del Carlos va ser un cop brutal. Jo estava arribant a Madrid en AVE per anar a veure’l, precisament. I un company de la pel·lícula em va dir que truqués al Borja, el meu representant, i ell em va donar la notícia. No m’ho podia creure. Havia parlat amb ell el mateix dia, o el dia abans. I em vaig adonar que el viatge que ens esperava seria molt heavy, tant el rodatge com la promoció que estem fent ara.

Us vau plantejar cancel·lar el projecte?

— Sí. Els productors no ho podien haver fet millor. Primer van aturar la pel·lícula i es va quedar tot en pausa per deixar espai a la família per pair el dol. Però des del primer moment, tant la família com els amics del Carlos ens van comunicar activament que havíem de fer la pel·lícula, “ara més que mai”. Era gairebé un prec. Ell estava il·lusionadíssim amb el projecte. Així que, després d’un temps de reflexió i del consentiment explícit de la família, de la parella i els amics, es va decidir seguir endavant. I no deixa de ser la història d’un supervivent, això no canvia, perquè la ficció acaba cap al 2012. Després, el Carlos va tenir una filla i res d’això s’explica al film. Però, igualment, per a mi va ser un rodatge molt emocional, anava tot el dia amb els llibres del Carlos com si fossin un talismà, escoltava les cançons que li agradaven... Hi havia una sensació de respecte molt profunda entre l’equip: si fèiem la pel·lícula, calia fer-la bé.

Com canvia la pel·lícula a partir de la mort del Carlos?

— El guió no canvia, però hi ha moltes frases i escenes que prenen un altre valor. No és que no fóssim conscients del perill del salt base, però no n'havíem vist les conseqüències en primera persona. Quan el Salvador [Calvo] em va trucar per oferir-me el paper ja em va dir que ell no volia fer una pel·lícula d’esports sinó una pel·lícula de personatges, explorar per què aquests paios de més de trenta anys, que ho tenen tot a la vida, una bona feina, parella, fills, decideixen saltar d’un penya-segat. Quin bitxo porten a dins que els empeny a fer aquestes coses. I ells són molt conscients del que fan. Abans de fer el curs de paracaigudisme, és habitual escriure una carta per acomiadar-te de la família, per si et passa res, i molta gent no la pot escriure i abandona. És a dir, que si salten és perquè s’han plantejat tots els finals possibles. Sabien que la mort era una de les cartes de la baralla. I si morien, volien que fos saltant, fent el que els apassionava.

En la pel·lícula es compara un dels protagonistes amb un ionqui, i ell defensa que el que fa és tot el contrari a evadir-se. Però un altre saltador diu que volar és “desaparèixer”, una descripció que em recorda la que fan usuaris de les drogues. Tu què en penses? Són addictes a l’adrenalina?

— Hi ha un component d’addicció a una sèrie de substàncies que es disparen en el teu cos i et generen un plaer que vols tornar a sentir, d’això n’estic convençut. Però alhora hi ha molta presència. Quan el personatge diu que ell desapareix jo crec que vol dir que deixa d’importar, que ja no és el protagonista i contempla el món, es fon amb l’entorn i el cel. És com veure una au volar i sentir-se minúscul en la immensitat de la natura, com un Caspar David Friedrich empetitit davant les onades. També està el fet que molts tenen feines quotidianes i que saltar és una manera d’escapar de vides monòtones. El Carlos sempre deia que si hagués nascut en una altra època hauria sigut explorador i hauria viatjat a Groenlàndia només per veure què hi havia allà. I d'alguna manera eren uns pioners. Els vestits que portaven per volar no eren ni de bon tros tan segurs com els d’ara. Armando del Rey, en qui es basa el personatge del Miguel [Bernardeau], em deia que un vestit d'ales dels de fa 15 anys ell no se’l posaria ara ni boig, però que aleshores era el que tenien. No en va és un esport amb una mortalitat brutal.

Tots els saltadors del film són homes, però a La fiera les dones no són personatges decoratius sinó que tenen veu pròpia i una idea molt clara de què implica compartir la vida amb un esportista de risc.

— També hi ha noies saltadores; de fet, aquest any va morir una noia jove que era col·laboradora d’El Hormiguero [Marta Jiménez, de 34 anys]. Però sí, els personatges femenins de la pel·lícula són molt bons i van créixer molt durant l'escriptura del guió, perquè són els ulls de l’espectador. Jo he conegut l’Armando i la seva parella, i el seu relat és molt impactant. Ser feliç tot i saber que en qualsevol moment pot arribar la mort de la persona que estimes. Però és que han viscut coses increïbles. L’Armando té una frase: “Els altres somien coses, però jo només he de tancar els ulls i recordar”. No s’ha d’imaginar com seria saltar d’un Empire State, o com seria viatjar al Salt de l’Àngel amb els amics, saltar i volar plegats. Ell ja ho ha fet.

En quins altres projectes estàs treballant?

— Ui, moltes coses. Ara estic rodant una sèrie que explica la història de Ferran Adrià i El Bulli i en què jo faig d’Albert Adrià. També he rodat una sèrie molt grossa de Netflix, Los secretos de una cortesana, que és una mena d’Orgull i prejudici i que aquí la comparen amb Els Bridgerton però no hi tenen gaire a veure. És una sèrie de palaus, esgrima i carruatges en què soc el príncep que s’enamora de qui no toca. També tornarem al Teatre Lliure amb L’herència, i després anirem a Madrid. I també tinc per estrenar una pel·lícula molt petita que es diu Cowgirl i que vaig rodar a València fa un any. Són molts projectes, però és que porto sense parar des de fa dos anys i mig.

Fa uns dies també es va anunciar que al BCN Film Fest estrenaràs The birthday en companyia de Willem Dafoe.

— Cert! És brutal aquest projecte. Fa uns tres anys em van enviar un dossier amb el guió i una proposta de personatges i jo, quan vaig veure el nom de Willem Dafoe no m’ho creia. Però al dossier hi havia una carta firmada per Willem Dafoe i vaig dir, “endavant”. Però va trigar molt a finançar-se, tant que ja me n’havia oblidat quan em van trucar fa any i mig i em van dir que rodàvem dos mesos a Grècia. I va ser meravellós, Dafoe és meravellós, el tipus d’actor que m’agrada. Els bons actors són sempre gent que treballa molt: Eduard Fernández és un pencaire, Emma Vilarassau... I Willem Dafoe el mateix: era el primer que arribava al rodatge i sabia el text millor que ningú, educadíssim amb tothom i amb un nivell de professionalitat encara més gran que el seu talent. A mi em va cuidar molt. El primer dia, quan me’l van presentar, ja sabia perfectament com em deia i qui era jo, i el segon dia, mentre em maquillaven, em van tapar els ulls i jo dic, serà algú que conec, però era ell, per fer broma. És una persona molt familiar i afectuosa i em fa molta il·lusió que vingui a la meva ciutat a presentar la pel·lícula.