La burocràcia a pagès: cosa d'elles?

Quan vaig començar, ara aviat farà trenta anys, la càrrega burocràtica a què estàvem sotmesos era més petita i em permetia compaginar la feina de la terra i el bestiar amb la de la paperassa. Les coses em van anar raonablement bé i l’empresa va anar creixent i diversificant-se a un ritme assumible. S’hi van incorporar els meus pares i la meva parella i, amb ells, la possibilitat d’elaborar i de fer venda directa dels nostres productes. Continuàvem essent una granja petita, esclar, però hi havia feina per a tots i, com que treballàvem sota els preceptes del lema que ha regit totes les cases de pagès des de fa segles, doncs ens n’anàvem sortint.

Si no saben a quin lema em refereixo és que vostès no han gaudit mai del privilegi de formar part d’una unitat de producció tan ben engranada com les estructures familiars de les cases de pagès. No hi ha especialització ni un repartiment gaire estricte de les tasques perquè on no arriba un arriba l’altre, els drets laborals no existeixen perquè no hi fan falta i els horaris, les baixes o els contractes són formalismes extemporanis que no acaben d’encaixar amb les dinàmiques d’una feina que encara es fa com es feia abans que les lleis i la regulació d’activitats econòmiques ens entressin fins al menjador de casa.

No hi ha una sensació de sacrifici perquè les coses, simplement, es fan quan toca fer-les. Qui marca el ritme no és un amo malvat que s’aprofita del nostre esforç ni som esclaus de les exigències castradores d’una cadena de control pensada per anul·lar les llibertats de l’individu en favor de la seva productivitat. Si el ramat necessita menjar no és pas culpa de l’amo, tampoc ho és la feina inacabable de l’hort ni que demà passat marqui pluja i m'hagi de passar tres nits sembrant per aprofitar la saó que encara hi ha.

Les condicions ens les autoimposem per una mena de responsabilitat imbuïda i heretada d’aquells qui van treballar aquesta terra abans que nosaltres. Tot això ens ha fet pràcticament l’únic col·lectiu autosuficient del Primer Món. Només anem al súper per comprar allò que no som capaços de produir; el paleta, el lampista o el mecànic només entren a casa quan l’avaria s’escapa de les habilitats dels manetes de la família; buidem el rebost quan tenim gana i bevem del pou quan tenim set; cremem la llenya dels nostres boscos i a l’estiu, si fa massa calor per treballar, doncs ens llevem una mica més aviat i al pic del dia fem un xic de migdiada. Es podria dir que hem sabut mantenir oberta una de les poques escletxes que permeten escapar de les brides d’un sistema turbocapitalista que ho empastifa tot.

I el lema? Doncs el lema és: “Entre tots ho farem tot!” Sona bé, oi? Doncs és mentida.

La ultraregulació ens ha convertit en esclaus d’aquest sistema tant o més que qualsevol treballador de fàbrica o d’oficina. Acceptem-ho, hem conservat els sacrificis que comporta la nostra feina però n’hem perdut l’autonomia.

Registra, documenta, comunica, acredita. Té l’etiqueta de la civada certificada que va sembrar fa tres anys? Hem detectat que un dels seus animals no concorda amb les nostres dades. Ja té permís per tallar les plantes d’aquest marge? Guardi les receptes, registri-les. Les fotos per satèl·lit dels seus camps no coincideixen amb el que va declarar. Ensenyi’m els papers. Té una notificació. El termini s’acaba demà passat. Té el pou declarat a l’ACA? Validació del DIB denegada. Ja ha fet la DUN? Consulti el GTR. Li hem tombat la DAN. Pagui! Connecti’s! Demostri! Agenolli’s! Plegui!

No ens mana l’amo, no, ens mana l’administració, que és pitjor i més implacable. I aquí arriba l’altra part de la mentida. Si bé és veritat que en una empresa familiar tothom hi fa una mica de tot, aquesta part burocràtica que no vol fer ningú, generalment, la continuen fent les mateixes de sempre. Ara elles formen part de l’empresa, sí, potser fins i tot en són sòcies, però hem d’admetre que no hem sabut esquivar els errors que ha comès la resta de la societat en la incorporació de la dona al món laboral. Hi ha excepcions i cada casa és un món, sí, ja ho sé, però el que vull venir a dir, així, en general, és que potser no es tractava de convertir el despatx de l’empresa en una extensió de la cuina de casa.

Ja els he dit que, quan vaig començar, jo sol em veia amb cor d’arribar una mica a tot; ara no, ara tot ha canviat molt i massa. La diferència entre els costos de producció i el preu de venda fa que s’hagi de tenir un volum considerable. A més, la quantitat de paperassa que hem de fer és ingent i no para de créixer a cada esternut del sistema i, si no hi ha ningú a l’empresa que se’n pugui cuidar d’una manera una mica exclusiva, doncs ja has begut oli. Si a això hi sumem que un dels punts més febles que tenen aquest tipus d’empreses és la insubstituïbilitat de la mà d’obra familiar per mà d’obra convencional, doncs ja tenim la recepta perfecta per fer un plat d’escabetx de petita pagesia a la catalana.

En definitiva, que seria molt llarg d’explicar però que ara em toca a mi, de tancar la barraca, d’aixecar el campament, de plegar veles, de treure’m el ramat i vendre’m les eines, i, tot i que una mica a contracor, ja els ho admeto, vaig sortint d’aquest món que durant tants anys ha sigut la meva vida. Em sembla que encara em sento prou pagès per assumir la meva part de culpa en això d’haver contribuït a convertir la indesitjable burocràcia en una cosa d’elles, en una altra mala excusa d’aquelles de “és que se’n cuida ella perquè hi té més traça”. Vostès ja m’entenen.