A cadascú el seu paradís

Hem de veure molta gent abans de marxar i acabar moltes coses, com si marxéssim molt lluny i durant molt de temps, com si no veiéssim mai la gent i tot estigués per acabar. Hem de fer la maleta amb sentit, per poder dir que “no necessitem tantes coses per viure, en realitat podríem viure amb el que ens cap a la maleta”. Després tornem amb la maleta més plena de coses que no necessitem però que ens agrada tenir-les. Ens atabalem amb la pressió de no oblidar-nos res, ni aquí ni allà. Perquè ja perdem prou. I com si el pes de la maleta no fos suficient, hi afegim la càrrega de les expectatives. Ens ho hem de passar bé i ens ha d’agradar, perquè portem temps esperant aquest viatge, aquests dies, aquestes vacances. Però fins i tot els viatges organitzats corren els seus riscos. Perquè si el pla fos que els dies de vacances sortissin com els teníem pensats, aleshores els dies sense vacances també haurien de ser així. La vida es pot planificar fins a un cert punt. T’ho recorden els anuncis de les asseguradores cada dos per tres. Posats a fer, també podrien recordar-te el nom d’aquella persona que et trobes pel carrer i que ni que et matessin et vindria al cap. Hi ha persones que justifiquen que no marxen lluny dient “No, jo res, vaig aquí al costat, per llegir, veure amics i desconnectar una mica”. Ho diuen amb un to avergonyit, com si aquest objectiu tingués molt menys valor que fer viatges a llocs exòtics i llunyans, com aquells coneguts que els fan i t’expliquen que l’hotel quasi els ha sortit a cobrar, perquè troben tantes ofertes que en lloc de gastar-se els quartos durant les vacances en guanyen. Hi ha persones que si no tenen sort se la inventen. Són envejables. Però tenir temps i la possibilitat per fer el que et ve de gust, de llegir, de sopar amb amics, de caminar, de nedar, de jeure o de jugar és un luxe i un viatge. Sobretot perquè hi ha milions de persones que ni s’ho poden plantejar. A més, t’estalvies el protocol tan pesat dels aeroports, que és de les situacions més humiliants que pots viure com a consumidora, on el monopoli fa amb tu el que vol i com vol. Per seguretat, diuen. Per la seva, segur. Però tothom que pot triar té dret a triar el que vulgui. Parlem de les vacances. Triar l’odi com a forma de vida no hauria d’estar permès. I encara menys com a forma de govern. Però tornem a aquesta època en què suposadament fem una pausa llarga i canviem les rutines de l’any per les rutines d’estiu i ens oblidem dels governs i dels corruptes i dels patriotes amb comptes corrents als paradisos fiscals i dels paradisos fiscals. El nostre paradís són els bons records, qui tenim la sort de tenir-ne i de recordar-los. 

Perquè per a la majoria de nosaltres l’estiu és aquella època de l’any que et retorna a la infància, de quan el passaves en un poble, o fent viatges amb els pares, o a casa els avis, o als campaments, o a la ciutat, on els dies es feien llarguíssims i t’avorries, quan avorrir-se encara no estava mal vist i et deixaven que n’aprenguessis, sense estar-te a sobre amb entreteniments estèrils. De l’adolescència sense mòbils quan començaves a fer coses pel teu compte i de quan les festes majors eren els festivals que et podies permetre. Correm a acomiadar-nos de tothom, tot i que els escriurem un whatsapp d'aquí un parell de dies, i ens oblidarem d’enviar-los una postal d’aquelles que informen de la meteorologia i de la gastronomia del nostre destí. Les vacances haurien de ser com el text d’una postal. Simples i felices. Bon estiu i gràcies per llegir-me tot l’any.