Cal que el món vegi la fam de Gaza

El terra va tremolar sota l’impacte d’un altre atac aeri a prop nostre, com si l’esclat d’un tro hagués fet trontollar la clínica de campanya improvisada. A dintre es va estendre el pànic. Un nadó ploriquejava en un racó i, en un altre, una mare demanava ajuda a crits. Enmig de caixes d’aliments terapèutics escampades per terra, jo aguantava en braços un nen esquelètic que no tenia més de 4 anys, amb les extremitats flàccides i els ulls enfonsats. Just uns instants abans havia aconseguit donar-li una cullerada d’una pasta força nutritiva feta amb cacauet. Quan em disposava a donar-n’hi una altra, una explosió em va arrencar el menjar de les mans i li va omplir de terra la boca que havia deixat oberta. Ell no es va immutar; no tenia ni forces per plorar.

Era a finals de juny. Envoltat de guerra, vaig bressolar el nen en silenci.

Soc responsable de nutrició del Comitè Internacional de Rescat, una de les poques organitzacions que encara poden distribuir ajuda a Gaza. Els dies normals examino amb els meus col·legues centenars de nens en clíniques mòbils distribuïdes per tot el territori buscant símptomes de desnutrició. Donem aliments terapèutics als que estan en perill de morir de fam i assessorem els pares, que fan tots els possibles per cuidar els seus fills en unes condicions inimaginables.

Prop de mig milió de gazatins pateixen en aquests moments una inseguretat alimentària catastròfica, una de les pitjors crisis de fam del món actual. Estan a prop de la inanició; aproximadament 100.000 nens i dones són víctimes de desnutrició aguda greu, el pitjor grau que es pot diagnosticar. Des que, al març, el govern israelià va imposar el bloqueig de l’ajuda humanitària que entrava a Gaza, he observat que la fam augmentava molt, sobretot entre els nadons i nens petits, i aquest augment no remet. Cada vegada veig més mares al costat dels seus fills malalts, aferrant-se a l’esperança. Cada vegada em venen a veure més pares amb les mans buides i els ulls cansats, preguntant si els podem donar alguna cosa, el que sigui.

Tota la infraestructura humanitària de Gaza està sota setge. Oficialment el bloqueig de l’ajuda va acabar al maig. Però el nou sistema de distribució d’aliments introduït per Israel no funciona i ens dificulta la feina. És gairebé impossible arribar a les famílies necessitades a causa de la intensificació de les hostilitats, la mort de centenars de palestins que van a buscar l’ajuda, els passos fronterers bloquejats, els retards dels permisos i la greu escassetat de combustible, de subministraments mèdics, d’aigua i d’aliments.

Les mares arriben extenuades a les nostres clíniques, moltes vegades després de caminar durant hores amb nadons desnodrits a coll. I ens pregunten: “Sobreviurà, el meu fill?” o “Teniu llet o menjar?”

Són preguntes que no sempre podem respondre. Avui a Gaza hi ha molts nens amb tanta fam que potser no es recuperaran mai, i els subministraments de què disposem són molt escassos. Els aliments terapèutics, les galetes energètiques i els medicaments bàsics ens arriben d’una manera molt esporàdica i s’han de racionar. De vegades ens veiem obligats a fer marxar les famílies o demanar-los que tornin més tard, sabent que més tard potser serà massa tard. M’enrecordo molt d’un nen de dos anys a qui aquest mes vam intentar ajudar. Estava greument desnodrit, el seu estat es va deteriorar de pressa i va morir perquè amb el que teníem no n’hi havia prou per curar-lo. Aleshores teníem molt poca cosa. Ara encara menys.

Els nens no són els únics que tenen fam; els pares em diuen que han passat dies sense menjar com cal. Se salten àpats perquè els seus fills puguin menjar, encara que només sigui uns quants rosegons de pa, si és que en troben. Per a mi no són xifres d’una estadística. Són persones que veig cada dia, persones amb qui convisc. Em diuen: “Ho hem perdut tot, però no podem perdre els nostres fills”.

Abans de la guerra la meva família feia una vida normal a la ciutat de Gaza. La meva filla gran, la Sela, anava a l’escola al matí amb una motxilla gairebé tan grossa com ella. Després de la feina visitàvem familiars, compartíem àpats o passejàvem al vespre. La nostra vida no estava exempta de dificultats, però era una existència estructurada, amb dignitat i somnis. Ara aquells dies ens queden molt lluny.

Des que un atac aeri va destruir casa nostra, fa mesos que vivim en tendes de campanya i refugis temporals, exposats al fred i la calor, amb poca aigua potable o electricitat. Els mercats estan gairebé buits. Abans amb un dòlar podies comprar quinze barres de pa; ara una única barra te’n costa tres o quatre. Molts dies mengem un sol àpat. I d’altres no mengem absolutament res.

La Sela, que ara té vuit anys, no ha trepitjat cap aula des que va començar la guerra. Sovint em pregunta: “Baba, quan podré tornar a l’escola?” És una altra pregunta que no puc respondre. A Gaza hi ha uns 645.000 nens que no van a l’escola. Que jo sàpiga, no queda cap parc infantil, només ruïnes. Les meves filles, la Sela i l’Ayla, que té 19 mesos, s’espanten amb els sorolls forts.

La majoria de dies treballo a Deir al-Balah, al centre de Gaza, en un refugi ple a vessar i amb una cobertura que amb prou feina em permet enviar un correu electrònic o contestar una trucada. Els refugis estan abarrotats amb milers de persones; són sorollosos i plens d’incertesa, però són els únics llocs segurs que ens queden. Com nosaltres, al voltant del 90% dels habitants de Gaza s’han hagut de desplaçar, i molts d’ells moltes vegades. Faig tots els possibles per ajudar una gent que només busca sobreviure. Em coordino amb els nostres equips de tot Gaza perquè els programes continuïn funcionant, tot i la guerra, l’escassetat i els talls de corrent.

Fa mesos que no veig la meva mare; viu al sud, més a prop de Rafah, i necessita atencions. Pateixo per ella constantment, però les carreteres no són segures i els desplaçaments estan restringits. Encara em truca per veure com estic. La seva veu tranquil·la a l’altra banda del telèfon em dona forces: “No et rendeixis. Et necessiten”.

Té raó. La gent ens necessita. Tots els col·legues que conec han patit un trauma personal. N’hi ha que han perdut casa seva. N’hi ha que han perdut familiars. N’hi ha que, tot i estar de dol, encara venen a ajudar els altres. Això, per a mi, és la definició de la valentia.

Vull que la Sela i l’Ayla i tots els nens que veiem a les nostres clíniques creixin en un entorn on se sentin segurs i ben atesos, on els llibres de text substitueixin la runa, on puguin dormir bé sense por del que els pugui passar de nit i on se’n vagin al llit amb la panxa plena, no de sobres, sinó de menjar nutritiu i de debò. És el que tots els nens es mereixen, tant se val d’on siguin o on visquin.

Necessitem que el món ens vegi. Gaza està desapareixent dels titulars, però el patiment continua. Cada dia, en silenci, sense pausa. La comunitat internacional hi ha d’intervenir: per facilitar l’accés a l’ajuda, per protegir la població civil i per exigir la fi d’aquesta devastació.

Estem extenuats, però resistim. Hem de resistir. Els nostres fills ens observen.

Copyright The New York Times.