Camí del coll de Banyuls. St. Quirze de Colera

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsUn afany per trobar una explicació al fet geogràfic de Figueres ens ha portat de nou a recórrer les terres de l’Empordà, sempre acollidores. La capital empordanesa nasqué, sens dubte, en funció de la vitalitat del Pirineu marítim, de les Alberes cap ençà; calia, doncs, tenir en compte els colls més assequibles des de l’Empordà i des del Vallespir. I escatir les conveniències d’un o altre camí pirinenc lliga la qüestió, tan debatuda, del traçat de la via romana, respecte a la qual han opinat els més conspicus historiadors i arqueòlegs del Rosselló i de l’Empordà. Aquesta discussió erudita ha fet popularitzar els més fressables dels passos pirinencs: el Pertús, amb el seu a d latere, el coll de Panissars, i els colls de la Maçana, de Banyuls i dels Belitres. Com que el primer i el darrer són ben coneguts -pel fet d’ésser el lloc de pas de la carretera de Perpinyà l’un, i del ferrocarril, per sota, l’altre-, ens interessava de conèixer la topografia dels verals que menaven als altres. I, especialment, de veure la posició del monestir de Sant Quirze de Colera respecte a la collada de Banyuls, ja que per l’antiguitat d’aquest cenobi -que, segons sembla, fou fundat a la darreria del segle VIII o al començament del IX- i tenint en compte la missió allotjadora que a la vora dels camins exercien els convents a l’Edat mitjana, la seva existència és un indici que la dita collada havia tingut una importància com a lloc de passatge. Cal tenir en compte, altrament, que d’aquells vessants de les Alberes no tenim notícia de cap altre establiment semblant, com no sigui el de Sant Pere de Roda, situat ja a les digitacions del cap de Creus, dominant el camí de la costa. [...] Les Alberes, que ara fan de frontera, nues d’arbrat, cobertes de verd per herbeis i garrigues, abaixen llur carena des del Puigneulós (1257 m) cap a mar. El coll de Banyuls, davant nostre, s’aclofa sobtadament fins a 352 metres. A Sant Quirze -un casal descaracteritzat al costat d’una capella mal refeta- el vell camí, del qual resta un bon tros de carrerada, s’enfila pel llom de la serra vers la collada. Tombem cap a una valleta secundària, i el camí s’esmuny agradablement per una boscúria de suros, imprevista, en la qual velles alzines estenen llur brancada protectora sobre la sureda jove. [...] De cop la valleta s’eixampla; uns camps regats porten els esplets recollits en garberes afilerades, al costat d’uns freginals que verdegen; el paisatge esquerp s’humanitza, i apareix, mutilat, el quàdruple campanar d’espadanya del monestir, com un escarpidor aixecat pels homes per tal d’aclarir el cel. [...]