Els canvis que no canvien

Hi ha coses que no canvien. Com el canvi d’hora. Tant és que les estacions es deformin pel canvi climàtic i que anem amb l’horari de l’Alemanya nazi perquè Franco s’havia d’alinear amb el feixisme imperant. A veure qui és el guapo que ho canvia. I encara menys ara que el feixisme torna a ser tendència i hi ha tanta nostàlgia per l’àliga que si vas molt despistat pel món i veus tota aquesta gent amb banderes caducades et pot semblar que són un grup ecologista defensant un animal en perill d’extinció. Esclar que a Espanya l’àliga de l’escut franquista mai no ha caigut en desús. I si confons un grup ecologista amb un de feixista és que vas més perdut en estètica que un pentinat de Lamine Yamal. Però parlàvem de l’horari. Del canvi. De les coses que no canvien. Com els danys col·laterals d’una guerra. Com si no n’hi hagués prou amb els danys principals, que tampoc no canvien. Bombes que destrossen. Bombes que maten. Bombes per fer més bombes. Bombes per enviar més bombes. Encara que és de lògica que si el teu objectiu és fer mal i l’única vida humana que t’importa és la teva pròpia, com més mal facis, millor. L’abast del mal per a un malvat és infinit. Com més gent pateixi per sobreviure, millor. I amb aquesta colla de psicòpates que s’estan mesurant tot el dia les trompes a veure qui la té més llarga el patiment sembla assegurat. Per a tothom. Perquè hi ha coses que no canvien. Com resoldre els conflictes a base de crear-ne de nous i de pitjors. Tampoc canvia que et premiïn per la pau després de generar una guerra. Potser el més nou és que com que no et premien els que t’esperaves, et premien uns que consideren que el futbol promou la pau. No seré jo qui ho posi en dubte. Perquè qualsevol s’enfronta a un hooligan, sinònim de pacifista. Només dic que el bon gust segur que no el promouen. I ja que els segueix tanta gent podrien almenys tenir unes cases que no semblessin un tanatori. Per dins i per fora.

Hi ha coses que no canvien. I hi ha preguntes que ens les fem un any rere un altre. No deien que el canvi d’hora el deixarien de fer? I ara què, dormirem una hora més o una hora menys? Les dues seran les tres? Les vuit seran les set? Quants rellotges tenim encara que no canviïn l’hora automàticament? Per què Setmana Santa cau sempre diferent? Jesús va ressuscitar el diumenge o el dilluns? Què és la Segona Pasqua? D’on surt el conill de Pasqua i per què amaga els ous? Des de quan un conill pon ous? Per què hi ha tants ous per Setmana Santa? Per què cada any surten els de les confraries a dir que la tradició és que les dones no participin de no sé quina tortura? Per què les dones volen participar d’unes tradicions tan anacròniques? Per què ens costa tant desfer-nos de les tradicions encara que no sapiguem ni d’on ve la tradició?

Per què si som un país laic tot el nostre calendari festiu és ple de festes religioses? Per què la religió no deixa mai de tenir el pes que aixafa el món?

Hi ha coses que no canvien. Hi ha preguntes que ens les tornarem a fer l’any que ve. Perquè costa retenir tanta informació. I perquè confiem que algú ja ens ho recordarà, tot plegat. I si no, ho preguntarem a internet. O al ChatGPT, el que per a cada consulta gasta una pila d’aigua que no ens podem permetre. Però tampoc ens podem permetre viure sense respostes. Tot i que ens fem sempre les mateixes preguntes. Som animals de costums. De tradicions. Per masclistes que siguin. Hi haurà canvi d’hora. Novament. Però, en realitat, no canviarà gaire res.