Ens hi va la vida

HE DEIXAT PASSAR UNS DIES de dol per la Victòria, una metge assassinada pel seu marit, un periodista conegut i un altre desgraciat que no va entendre l’ordre correcte: suïcidar-se abans i deixar en pau els que volen viure.

Hi ha hagut reflexió i crítica i autocrítica sobre el cas. S’ho mereix. Apunto algunes de les meves conclusions provisionals.

U. Els mitjans ho hem de fer millor, sigui qui sigui la víctima i l’assassí. Hem d’anar més a poc a poc, quedar-nos curts abans que passar-nos, i abandonar els titulars en què les dones “moren” per art de màgia, si un home les mata.

Dos. Constatem un cop més que per desgràcia al món dels poders hi ha masclisme i hi ha violència. És ple de bullying com al pati d’escola, i les tendències agressives i xantatgistes s’imposen. Només cal veure els dossiers que circulen, espionatges, enemics a casa, etc. Hi ha estudis que demostren un índex alt de psicopaties entre consellers delegats, per exemple. Per grimpar i mantenir-te, ajuda no tenir escrúpols, o perdre’ls.

Tres. Som en una societat masclista, i no ens prenem seriosament les mesures per canviar-ho. Molts homes es consideren propietaris de la parella, incloent-hi el seu dret a viure.

Quatre. La societat no acaba de trobar la manera d’arraconar els maltractadors. Hi ha massa tolerància encara, rialleta, confusió, justificació. Els homes ens hi hem d’implicar més.

Cinc. Només una dona maltractada o assassinada a l’any per la parella seria inacceptable. Però són milers les maltractades i desenes les assassinades.

Sis. Massa víctimes encara callen, sotmeses a tortures psicològiques, o sigui que caldrà redoblar esforços perquè el dolor surti de casa abans no fem tard. I els entorns propers s’han de mullar més, no esperar petició d’ajut, oferir-la si tenim pistes de què pot passar. Ens hi va la vida.