Catalangate i jocs de partits
En la votació d'aquest dijous al Congrés, el Catalangate haurà servit per tornar a posar en evidència unes quantes coses ja sabudes sobre la composició del panorama polític espanyol (i també del basc i el català). S'ha vist, per exemple, que el mecanisme que fan servir Pedro Sánchez i el PSOE al Congrés, més que a la famosa geometria variable, s'assembla a aquelles partides simultànies d'escacs, en què un sol jugador s'enfronta a múltiples adversaris a la vegada, amb cadascun dels quals juga una partida diferent. Com a conseqüència d'aquesta manera de fer, el PSOE es dedica, en cada votació, a repartir premis a la responsabilitat, que un dia poden caure a Ciutadans, un altre dia (els més habituals) a ERC, i un altre –com aquest dijous– a Bildu, que va treure als socialistes les castanyes del foc per al decret de les mesures per pal·liar els efectes de la guerra d'Ucraïna.
Això (el vot de Bildu a favor del decret anticrisi) ha produït plaer al PP, que pot tornar a acusar Sánchez d'estar segrestat per terroristes, o amics de terroristes, o el que sigui que se'ls acudeixi. “El govern ha preferit Bildu al Partit Popular”, ha lamentat Feijóo. Per desgràcia no és així, perquè aleshores voldria dir que el govern prefereix el suport d'un partit netament democràtic (Bildu ho és) en comptes de la companyia d'un altre que és una organització política sustentada en una caixa B, i que a més fa de soci i de nau d'abastiment de Vox. A Vox, ja que els esmentem, a banda de complaure'ls l'ofuscada soflama que va pronunciar Margarita Robles a favor de l'espionatge de polítics catalans, estan encantats amb la palanca que han obtingut al govern de Castella i Lleó i van al Congrés a fer aportacions com si ETA encara estigués activa, i fent befa dels etarres, o acusats de pertinença a ETA, que han denunciat ser víctimes de tortures policials.
El bloc independentista català no s'ha fracturat molt aquesta vegada, però tampoc ha trobat en el Catalangate un motiu per anar del tot unit: mentre Junts i la CUP reclamen el trencament total de relacions amb el govern espanyol (però Junts seguirà pactant amb els socialistes on li convingui, i la CUP, com sempre, no té res a perdre perquè no fa res), ERC escenifica una forta indignació contra el govern d'Espanya, però sense tancar la porta a negociacions i acords.
Queda clar, una vegada més, que Pedro Sánchez necessita quasi sempre, per tirar endavant qualsevol llei o decret, el suport de partits de la majoria que el va investir, o que en el seu moment va donar suport a la moció de censura contra Rajoy. Amb maneres menys pedestres que les de Casado, l'objectiu de Feijóo segueix sent erosionar la popularitat i la intenció de vot de Sánchez i del PSOE, fins a tornar a deixar-lo en posicions que no li permetin pensar a governar. El de Pedro Sánchez és encara més simple: mantenir-se al poder. I, per assolir-lo, obtenir una victòria que li permeti desempallegar-se, precisament, dels socis i suports que el van investir president i que el segueixen sostenint, un dia l'un i l'endemà un altre.
