Catalanisme i federalisme (1881)

De l’article de Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1904) a Diari Català (22-V-1881) signat amb el pseudònim ‘L’Amic de cada Festa’ en aquest periòdic que dirigia. Text prenormatiu. L’historiador del periodisme Josep Maria Figueres presenta avui (19h.) a la Biblioteca Pública Arús el seu llibre “Valentí Almirall. Quan tot va començar” (Ed. Base”), una nova aportació a la seva bibliografia sobre Almirall.

Durant aquests dies se celebraran a Barcelona vertaderes festes federalistes, amb motiu de l’estància entre nosaltres de Pi i Margall, al que donem la més coral benvinguda des de les columnes del nostre periòdic [...] A l’escriure son llibre La revolució i la reacció, ja va parlar de federació, i si bé és veritat que aquella era una obra de propaganda revolucionària adequada al temps en què va escriure-la, no és menys cert que va contribuir, i no poc, a la gran explosió de federalisme de 1868. Més tard, en son llibre Les nacionalitats, ja va presentar un programa complet del sistema de govern federatiu. Sent aqueix un llibre també de propaganda, tracta també les qüestions amb cert aparell científic, però és eminentment pràctica i adequada a les necessitats que sent Espanya. [...] Els enemics del federalisme, que per la por que els fa la potència d’aqueixa idea en la nostra terra no es paren en medis per combatre-la, volen veure diferències essencials entre el federalisme que ell predica i el catalanisme que propaguem nosaltres. La cosa mereix algunes explicacions. El sistema federatiu es basa en la varietat. Proclama l’autonomia de les diverses entitats que constitueixen la nació i les deixa en llibertat quasi completa per organitzar-se. D’això se’n desprèn que fins en l’oposició els federalistes han de ser amics de la varietat, i defensar el sistema en relació a les necessitats i modo de ser de la regió en què viuen. Per això els que vivim a Catalunya, sabent que aquí tenim per a ser federals motius especialíssims que no tenen les demés províncies, som catalanistes. Los catalans, per causes històriques i raons de caràcter, tenim molt esperit regionalista o provincialista, i com que aquest esperit és la base més sòlida per la federació, l’alenem i el fomentem amb el nom de catalanisme. [...] Fundar el federalisme en la varietat, i utilitzant el concurs de tots els temperaments i de totes les maneres de veure i de sentir, és com arribaran a resoldre pràcticament totes les qüestions. A Espanya hi ha temperaments molt diversos i maneres de veure i de sentir fins i tot oposats. Els andalusos, per exemple, i els de les regions del migdia són extremadament imaginatius; nosaltres, com els d’altres províncies del nord, som tal vegada massa reflexius i positivistes. De l’harmonia entre els somnis dels andalusos i l’esperit pràctic de la gent de prop dels Pirineus ha de sortir el sistema vertaderament aplicable a Espanya. El catalanisme, doncs, no és altra cosa que el federalisme positiu i pràctic aplicat a Catalunya; és, per dir-ho així, una escola que mereix com a tal ser tinguda en compte; i que per a ser com és conscient i ben fundada, influirà com la que més en la marxa dels federalistes de tota la nació. A Espanya hi ha dues tendències ben marcades i distintes: la tendència central o castellana ens porta a l’absorció, al predomini, a la imposició; la tendència de les regions de Llevant, aragonesa-catalana, ens porta a l’expansió, a la llibertat, a l’autonomia. ¡Vegi’s si és important l’escola catalana que es dona el nom de catalanisme!. [....]