Catalunya necessita un canvi de rumb
Demà farà un any de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. No vull parlar ni del resultat (tothom sap que les va guanyar el PSC), ni del capteniment i l’obra del govern (escassa i per sota de les possibilitats de Catalunya), ni de com les diferències entre independentistes tensen les institucions (el que hem viscut al Parlament de Catalunya fa poc més d’una setmana és prou eloqüent i, alhora, preocupant). Vull parlar de futur. Del futur de Catalunya.
Vivim un moment de canvis de fons al món, de molt abast i molt ràpids. També a Catalunya i a Espanya. Penso que es fa difícil de mesurar-ne la dimensió i que només la perspectiva de, com a mínim, una dècada, ens en donarà la mesura justa. La mobilitat, l’energia, la indústria, les relacions laborals, les relacions internacionals, la demografia, la percepció del que és públic... tot es veu sacsejat i canviat. Ara bé, davant d’això, davant d’aquesta sacsejada global, s’obren oportunitats i es presenten riscos, per a determinats col·lectius i per a determinats territoris. Les cartes es barregen i es reparteixen de nou. Alguns hi guanyaran, d’altres hi perdran. Ha passat abans i tornarà a passar en el futur. És ni més ni menys que l’esdevenir de la història.
En aquest context, cal estar atent i no s’hi val a distreure’s. Cal que les institucions, les empreses, els sectors econòmics, els diferents àmbits representatius de la societat catalana, estiguem al cas i tinguem assolit un mínim consens per aprofitar les oportunitats (moltes) que se’ns presenten i bandejar els riscos (alguns) a què fem front.
I no ho estem fent.
Els catalans ho podem fer molt millor. Correspon al Govern liderar els esforços de la nostra societat en aquest moment decisiu. Penso -i ho dic amb tot el respecte- que el Govern Aragonès no ho està fent. Per això demano, proposo i m’ofereixo a col·laborar en un canvi de rumb.
De la mateixa manera que la covid-19 ha canviat tantes i tantes coses, també ha de canviar (està canviant, de fet) la manera de fer política. Si la Gran Recessió de 2008 és el factor explicatiu clau per entendre la segona dècada del segle XXI, la pandèmia serà el factor explicatiu clau de la tercera dècada del segle XXI. Deixem enrere la política de la confrontació i anem cap a una política del respecte, dels acords, de l’autoexigència i de les identitats compartides.
La política del respecte versus la política de l’enfrontament. Respecte a la veritat, assenyalant horitzons ambiciosos però factibles. Respecte als ciutadans, amb una conversa política educada, enraonada i racional. Respecte als adversaris, foragitant del llenguatge polític l’insult i la mala educació. Respecte pels temps polítics, fugint de les campanyes electorals permanents i treballant per legislatures estables i per governar o construir alternatives en funció del rol que els ciutadans ens assignen. I respecte per l’estat de dret com a marc de convivència comú i fonament del nostre sistema de llibertats.
La política d’acords versus la política de confrontació. Acordar per unir, en lloc de confrontar per dividir. Cedir entre tots per trobar el bé comú. Refer consensos, buscar complicitats i fer de la paraula el centre de gravetat i el punt de trobada de l’acció institucional, convençut que l’única solució als problemes només pot arribar si es cerca l’acord.
La política de l’autoexigència versus la política de la lamentació. Josep Maria Bricall explica que el president Tarradellas sempre li deia que es tendeix a pretendre que ens resolguin els problemes uns altres i a buscar culpables fora. No és una bona estratègia per fer avançar Catalunya. Culpar els altres de tots els mals no pot ser sempre l’excusa d’una manca imperdonable d’autoexigència i de competència. Només quan Catalunya s’ha autoexigit ha avançat.
La política de les identitats compartides versus la política de les identitats excloents. Anem cap a un món en què és compatible sentir-se català, sentir-se espanyol i sentir-se europeu; sentir-se, fins i tot, occidental. Se sobreposen, per tant, múltiples identitats (culturals, religioses, ètniques...) i no ens queda altre camí que el d’anar cap a un món d’identitats compartides: només sumant i unint podrem atreure el talent que Catalunya necessita.
No és política del respecte governar per a la meitat de la societat catalana. No és política d’acords negar-se a un diàleg entre catalans. No és política d’autoexigència no presentar un projecte de finançament per a Catalunya. No és política d’identitats compartides plantejar la defensa del català atacant el castellà.
Aquest no és el camí que necessita Catalunya. Hi ha un altre camí que podem recórrer plegats tots els catalans i les catalanes. Catalunya necessita un canvi de rumb.
