10/01/2022

O ciclistes, o pàries

4 min
Ciclistes i cotxes circulant pel mateix carrer.

I qui diu ciclistes, diu patinadors, o usuaris de qualsevol altre dels vehicles que configuren l’anomenada “nova mobilitat personal”. Es tracta d’un fenomen generalitzat a l’Occident europeu i que ve de temps enrere; però, arran de la pandèmia, està protagonitzant també entre nosaltres una gran eclosió: em refereixo a la proliferació de carrils bici i, en paral·lel, a la penalització de l’automòbil privat i el menyspreu del vianant per part de les administracions locals.

Naturalment, la coartada que protegeix aquestes polítiques és la lluita contra el canvi climàtic. Però el canvi climàtic és, com tothom sap, un fenomen global. I no hi ha notícia que ciutats com Copenhaguen, la Haia o Amsterdam –on fa un segle que moltíssimes persones es mouen en bicicleta– restin al marge de l’escalfament planetari que ens amenaça. D’altra banda, les superilles i totes les altres mesures de reducció de l’espai disponible per als cotxes no distingeixen entre un vehicle dièsel altament contaminant i un vehicle 100% elèctric que genera zero emissions. Per tant, més que de polítiques de preservació mediambiental, estem davant d’una guerra cultural contra el vehicle privat com a concepte, i d’una canonització entre ideològica i estètica (entre el sectarisme i la moda, vull dir) de bicicletes, patinets i tots els altres artefactes amb rodes que, amb el comportament anàrquic d’una part dels seus usuaris, amenacen diàriament –i en centenars de casos– la integritat o la vida dels vianants. Però que són rabiosament cool, això sí.

I, esclar, les modes resulten difícils d’esquivar. Fins i tot al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona –un espai densament arbrat–, aquesta tardor passada l’autoritat competent va tallar a la circulació de vehicles l’Eix Central en nom de la lluita contra la contaminació. A un centenar de metres de la via tallada discorren la AP-7 i la B-30 amb desenes de milers de vehicles diaris, però a l’autoritat universitària l’únic que li interessa és posicionar-se en el costat “correcte” de la història i penjar-se la medalla verda, encara que la mesura adoptada sigui un estricte brindis al sol.

Un dogmatisme similar ha manifestat darrerament el consistori de Sant Cugat del Vallès en entestar-se a voler fer passar carrils bici per llocs que no reuneixen les condicions perquè hi passin. El resultat? A manca de més espai, tenim que els ciclistes han de recórrer longitudinalment les plataformes d’algunes parades de bus, o que s’ha fet passar el carril per a bicicletes a través d’una gran rotonda que  connecta la xarxa viària del municipi amb tres autopistes. A un pam –literalment– dels flamants carrils bici, però, hi ha voreres destrossades, escocells sense arbres convertits en papereres i brutícia generalitzada. I és que, a diferència dels ciclistes, els vianants no som un lobi ni estem de moda; som una massa amorfa (tothom és vianant, alguna vegada) i inarticulada sense capacitat de reivindicació.

És públic i notori que els problemes de saturació viària a l’àrea barcelonina, els embussos matinals o vespertins que fan pujar els nivells de contaminació, són deguts a la insuficiència quantitativa i qualitativa de la xarxa de transport públic. Però, esclar, construir o perllongar una línia de metro o de Rodalies, crear noves línies d’autobús, etcètera, requereix inversions multimilionàries. En canvi, establir carrils bici costa, comparativament, quatre rals, i permet als alcaldes i regidors que ho decideixen mostrar-se en línia amb “l’esperit de l’època”, amb el zeitgeist, que en diuen els alemanys. 

I bé, si el zeitgeist empara i privilegia els ciclistes i similars davant tots els altres usuaris de l’espai públic, almenys el conjunt d’aquell col·lectiu podria correspondre-hi respectant les normes viàries i cíviques... o bé les autoritats podrien forçar aquest respecte. Ho dic perquè, movent-te a peu per Barcelona, resulta esgotador observar la quantitat de bicicletes o patinets que circulen en sentit contrari al del carril triat, que ho fan a velocitats superiors a les permeses, que corren per indrets explícitament prohibits, que no respecten els semàfors, que alternen carril bici, calçada i vorera a conveniència... En definitiva, que no compleixen altra llei que la de la selva. No generalitzo: dic que aquests comportaments són molt freqüents, i raríssimament sancionats. 

Durant la primera meitat llarga del segle XX, la classe treballadora que habitava en barris com el Clot, Sant Andreu o el Poblenou, de desplaçar-se a l’Eixample o a Ciutat Vella encara en deia anar a Barcelona. S’hi anava poc, perquè la precarietat del sistema de transports públics i, sobretot, la modèstia de la renda disponible entre aquelles famílies obreres portava a fer vida de barri, a moure’s per uns carrers on no calia “mudar-se”, ni els comerços et temptaven amb ofertes de consum inabastables. I bé, quan sento alguns ideòlegs de l’actual govern municipal barceloní propugnar la ciutat dels quinze minuts, em pregunto si l’alcaldessa Colau ens voldria fer tornar a aquell temps resclosit de brasers, cinemes de barri, serials radiofònics i penellons que encara vaig conèixer al llarg de la meva infantesa.

Joan B. Culla és historiador
stats