07/07/2021

La cimera valenciano-balear

2 min

No han faltat les crítiques ni les acusacions d’impostura, però cal destacar el fet que s’hagi celebrat una primera cimera entre les Illes Balears i el País Valencià (un parèntesi per dir que Comunitat Valenciana és una denominació artificiosa: està molt més consolidada País Valencià, i és tan vàlida com País Basc, contra la qual ningú diu res).

La cimera es va celebrar dilluns i dimarts a Palma, amb Francina Armengol i Ximo Puig. Tindrà continuïtat a València, d’aquí un any, en un fòrum que es pretén que sigui estable i al qual fins i tot s'ha donat un nom: Pont de Jaume I. En aquesta primera edició es va arribar a acords sobre indústria turística i universitats, sobre candidatures conjuntes a projectes europeus i impuls a l’economia blava, sobre la millora de l’acolliment de menors estrangers o la connexió de les Balears al Corredor Mediterrani. I també, Puig i Armengol van demanar conjuntament una “reforma federal” de l’estat espanyol, que sigui respectuosa amb la diversitat lingüística i cultural. La llengua i la cultura catalanes, evidentment, són el primer actiu compartit per aquests països, comunitats, o com en diguin. I Catalunya era l’elefant al qual s’estava fent al·lusió, implícita o explícita, en molts moments.

Una cimera entre les Balears i el País Valencià a aquest nivell institucional és important perquè no s’havia fet fins ara, o no com a mínim en aquests termes i amb aquest esperit. L’únic precedent que existia era en sentit exactament invers: l’entesa entre Matas i Zaplana, amb el propòsit d’aïllar Catalunya i desenvolupar un suposat “eje de la prosperidad” que mai va anar enlloc i que tan sols va arribar a ser un eix de la corrupció (tots dos presidents, i molts dels seus alts càrrecs, van passar per la presó i s’han vist implicats en diverses causes judicials). Aquelles van ser relacions promogudes per dos governs del PP, aquestes d’ara ho són per dos governs del PSOE. Hi haurà qui digui que això sol ja invalida qualsevol proposta que en pugui sortir, però qui ho digui perd de vista que el PSOE, per tal de mantenir-se com un gran partit de sistema, ha arribat a encabir dins seu realitats i perfils que no és que siguin diferents, sinó que són directament contraposats. La distància que va d’un García-Page a una Armengol, o d’un Lambán a un Puig, és més que considerable. I si aquestes diferències són un problema, ho han de ser només per al PSOE.

A banda dels posicionaments polítics (que finalment ho són de partit), és evident que les Balears i el País Valencià tenen interessos comuns en tots els ordres que han de cuidar. Des de Catalunya es faria bé d’aparcar la condescendència i el desconeixement (sovint van junts) amb què es miren les perifèries. L’articulació d’un espai comunicatiu i d’un mercat d’indústries culturals en llengua catalana, per exemple, no són objectius que hagi curtcircuitat només el nacionalisme espanyol, sinó sovint nosaltres mateixos. La desídia i les inèrcies equivocades també són política.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats