Clatellades contra la participació pública
L’anglès és la llengua amb les sigles i els acrònims més versàtils. Expressions com OMG (Oh Déu Meu!) i LOL ("Laughing out loud", barreja de riallada i astorament) han fet forat entre els joves, i no tan joves, en les converses digitals. Molts fenòmens batejats en el món anglosaxó s’anomenen tal qual, a l’espera de trobar un equivalent llaminer en la llengua pròpia. És el cas de les SLAPP (Strategic Lawsuit Against Public Participation), terme encunyat a la dècada dels 80 per posar nom a les accions legals que pretenen silenciar les veus crítiques mitjançant processos costosos. En anglès, slap vol dir bufetada, una representació enginyosa del que suposen aquestes demandes: un clatellot per a qui desafia els poderosos exposant les seves misèries. O encara millor: una bona clatellada, perquè el seu element principal és la bretxa econòmica entre qui posa el plet i qui el pateix.
Aquest decalatge de poder és molt obvi en els litigis endegats pels oligarques russos contra qui gosa destapar els negocis foscos. O en un cas actual ben simbòlic: l’assetjament judicial de la petroliera Energy Transfer a Greenpeace per donar suport a les protestes de la comunitat sioux contra l’Oleoducte Dakota Access, que Obama va suspendre i Trump va reprendre. Quina casualitat que l’empresa sigui una de les principals donants de l’actual president. A la campanya de descrèdit, amb acusacions infundades de terrorisme, va seguir una petició de 660 milions de dòlars que, si es fa efectiva, obligaria l’ONG a abaixar la persiana als EUA. Els ecologistes han plantat cara, amb un contraatac als tribunals dels Països Baixos, emparant-se en la nova directiva anti-SLAPP de la UE. Es coneix com a llei Daphne, en memòria de la periodista maltesa Daphne Caruana Galizia, assassinada per investigar les connexions corruptes entre el govern del seu país i el Pilatus Bank, a qui el BCE va acabar retirant la llicència. Entre altres tàctiques sòrdides, amenaçava els mitjans independents amb demandes milionàries en tercers països. La “jurisdicció a la carta” permet triar la més convenient a l’actor i fer la vida impossible al demandat modest.
La norma europea vol assegurar que no s’executin les sentències SLAPP que provenen de fora de la UE i que l’abús del dret no surti de franc, amb condemnes amb costes i sancions efectives. Però sobretot, assegura la desestimació precoç. Que els plets no s’allarguin és bàsic per reduir el patiment dels perseguits i minimitzar les despeses legals quan la pena és el mateix procés. Les afectacions econòmiques, psicològiques i reputacionals provoquen un efecte d’autocensura individual i de desmobilització col·lectiva difícils d’apamar.
Tot i que la directiva europea només inclou els plets civils i mercantils amb implicacions transfrontereres (que afecten més d’un estat), la Comissió ha deixat clar que cal ampliar-la als judicis interns i als casos penals. Malgrat que el termini per transposar-la acaba al mes de maig, el més calent és a l’aigüera. Fa pinta que l’Estat espanyol acumularà una altra sanció per no complir. I no és que el problema no existeixi a casa nostra. Pau Esparch, autor de l’informe de Mèdia.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans, ha recollit una pila de casos: el d’Iberdrola contra El Confidencial, a qui l’empresa reclamava 17 milions d’euros per publicar la seva relació amb el comissari Villarejo; el de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona contra Crític, per publicar els noms dels grans tenidors d’habitatges; el del grup CREA, finalment dissolt, contra l'ARA, per informar sobre pràctiques sectàries que han acabat a la Fiscalia; el patit per l’enginyer Gómez-Obregón per assenyalar un dèficit de transparència del govern de Cantàbria… Destil·lant els elements comuns hi trobem: l’asimetria de poder (David contra Goliat); la desproporció econòmica (es reclamen xifres, sovint astronòmiques, sense relació amb l’hipotètic dany); la tipologia dels fets (informació d’interès públic), i la finalitat espúria (es vol dissuadir, no guanyar). Els afectats poden ser periodistes, activistes, alertadors, advocats, defensors dels drets humans, acadèmics, científics, artistes... qualsevol que alliberi informació que alimenta el debat públic.
El cas espanyol és particular perquè en la major part de les democràcies europees l’acció penal queda, en exclusiva, en mans del fiscal. El fet que partits polítics o pseudosindicats com Manos Limpias puguin impulsar l’acusació és una catifa vermella per als abusos impunes. D’altra banda, al món mundial la difamació no se sol ventilar penalment, com passa a Espanya, amb els delictes d’injúries i calúmnies. L’existència de tipus anòmals, com les injúries a la Corona o l’ofensa als sentiments religiosos, arrodoneix un panorama insòlit. La dificultat de consensuar la reforma de lleis orgàniques com el Codi Penal en l’actual moment polític sona a excusa, perquè modificar la llei mordassa és més senzill i aquí segueix. Més d’una dècada blanquejant batudes per perfil racial —potser menys virulentes que les de l’ICE de Trump, però igual d’il·legítimes—, cosint a multes els que protesten (contra els desnonaments, contra el genocidi...), complicant la documentació dels abusos policials i limitant la llibertat d’informació.
En l’escenari actual toca apel·lar, especialment, a la conscienciació dels jutges i a les normes deontològiques dels col·legis d’advocats, com reclama Europa. I confiar en la resistència de la societat civil, que avui encarnen els valents de Greenpeace, en lluita contra la mort civil. “Ladran, luego cabalgamos”, diu la cita atribuïda al Quixot, sembla que de manera inexacta. El mateix, si fa o no fa, ho predica la saviesa popular transfronterera en un proverbi àrab: “Els gossos borden; les caravanes passen”. Tant de bo el morrió canviï de bàndol.