El col·lapse de la compassió
Bassals de sang, morts a terra. I, de sobte, les càmeres fan evident la tanca que separa nord i sud global. Serà visible només una estona, però. Una imatge tan literal i alhora tan simbòlica cal amagar-la sempre que sigui possible. I encara: una guerra que, perquè ens toca massa de prop, tenim ben present. I el contrapunt. Unes atrocitats que ens queden massa lluny: Tigre, a Etiòpia. I més, però m’aturo. Massa tragèdia per a un sol cos (el do de la ubiqüitat digital sovint sembla una condemna). Amb totes aquestes imatges rondant, fa dies que no em puc desempallegar d’uns versos de Zbigniew Herbert, traduïts per Xavier Farré i publicats en català per Eumo. Se m’han ben arrapat a la ment: “Un tema per rumiar-hi: / l’aritmètica de la compassió”.
La compassió no es multiplica, no respon a progressions aritmètiques, no és exponencial. La compassió és, com nosaltres, d’una finitud minúscula. Insignificant, si l’observem amb perspectiva còsmica. Les tragèdies, en canvi, poden ser majúscules, de proporcions quasi inabastables. Poden deixar ferides que es transmetin entre generacions. A través dels segles. Les tragèdies són d’una eficiència aclaparadora. La compassió, en canvi, se’ns torna massa estreta per a tanta amplada. Sovint queda descompensada, minsa, davant del dolor de massa altres. La compassió és un instint que respon a la presència, a l’instant, a la mesura humana. Quan manca la simultaneïtat, la concreció, la proximitat, la compassió demana un exercici d’abstracció que sovint no aconsegueix capir la magnitud de cap tragèdia. La compassió és, a més, molesta i farragosa. És com un corcó que va de bracet de la culpa. La culpa per la inacció. Pel gest de tancar els ulls. Girar l’esquena. Caminar cap a una altra banda.
El col·lapse de la compassió es produeix quan, en la tragèdia, les morts es tornen estadística (aquella frase que s’atribueix a Stalin). Entumiment psíquic, en diuen en psicologia. La nostra incapacitat d’entendre les quantitats grosses i ascendents d’una tragèdia com a persones. Tot el que som, les il·lusions, els fracassos, les decepcions, l’alegria, les misèries, la ràbia, els dubtes, la sort, les contradiccions, els secrets, les desgràcies, la tristesa, l’amor, multiplicat per centenars, per milers de vides. Un càlcul impossible. Podem imaginar tanta complexitat amuntegada? Tants records i emocions devastats alhora? El dolor, la mort i els zeros. Quan la imatge del petit Alan Kurdi, estès a la sorra, banyat per l’aigua, va trasbalsar el món el setembre de 2015 ja havien mort 250.000 sirians. Un sol cos menut va fer saltar les alarmes de la compassió amb un udol que els zeros no havien estat capaços de provocar. Una vida estroncada durant la fugida, una tragèdia particular, feta explícita, va tenir el malaurat destí de representar un quart de milió de vides que ja havien desaparegut, sense fer gaire enrenou, a l’altra banda de l’envà.
L’aritmètica i la compassió no s’entenen, d’acord. Però quan el món se’ns deshumanitza en qualsevol altre racó, en relació ineludible a l’espai que habitem, la compassió és l’únic que ens ancora a la humanitat que encara ens queda. El gest d’oferir la mà. La compassió no es multiplica, però –sent-ne conscients– podem mirar d’eixamplar-la.
