La comèdia burlesca

La imatge de la manifestació de dissabte al capvespre a Belgrad, amb desenes de milers de llanternes de mòbils enceses, era la viva (i coneguda) imatge dels que no poden més. Tot va començar el novembre amb la mort de 15 persones quan els va caure a sobre el sostre d’una estació que s’acabava de rehabilitar. Les protestes gairebé diàries contra la corrupció i el mal govern no han parat des d’aleshores i van esclatar dissabte, pacíficament.

La posada en escena em va recordar la manifestació de Barcelona del novembre del 2017 contra les presons i els exilis del Procés, o les que cada mes omplen els carrers de València contra Mazón, un president que si tingués dignitat política ja hauria dimitit sota el pes de la seva consciència. O que si el president del seu partit tingués una mica d’autoritat ja hauria fet plegar. 

També fan pensar en les manifestacions que començaran dissabte que ve dels martiritzats usuaris de Rodalies a Catalunya, als quals només els faltava l’amenaça de la insolidària convocatòria de vaga de maquinistes de Renfe, en el paper d'intocables. Com si centenars de milers treballadors no haguessin estat transferits a la Generalitat al llarg d’aquestes dècades. Es va pel camí de convertir el traspàs de Rodalies en un altre episodi de la no menys coneguda comèdia burlesca de l’estat espanyol a Catalunya. Deia el poeta Estellés que arribarà un dia que els que no poden més ho podran tot, però aquest dia no acaba d’arribar, perquè ja ens hem passat hores i hores als carrers, fins i tot hem impugnat la major, i ara, amb una barreja de paciència i conformisme, ja només esperem que els nostres electes facin la feina que els pertoca, pensant en nosaltres i no en ells. Que no hauria de ser tan difícil.