23/02/2022

Compartir l'alegria

3 min
Eva Baltasar: “¿Prefereixes viure una vida intensa  de 30 anys o una d’avorrida de 80?”

Ara que s’acosta el 8-M es parlarà de nosaltres. De la desigualtat que patim i de la violència que se’ns exerceix. S’ompliran taules rodones i tindrem, a tot estirar, un mes de protagonisme, tirant a relatiu perquè no sembli excessiu. Que després hi ha homes que s’enfaden. Continuen sent majoria en els àmbits de tot tipus de poder però encara protesten. És el que fan els mals hàbits. Que t’acaba semblant que la teva mirada és l’única possible. Sembla impossible, però és així. Nosaltres, de nosaltres, en parlem cada dia. Celebrem col·lectivament un èxit editorial com el de l’Eva Baltasar, que ha sabut mantenir una trilogia amb una expectació i un resultat extraordinaris. Acaba d’aparèixer el seu Mamut i amb qui ja se l’ha llegit voraçment comentem la jugada i el comparem amb els dos llibres anteriors, Permagel i Boulder. Decidim quin ens ha agradat més entre una tria impossible. És absurd. No competeixen entre ells, com tantes altres coses no haurien d’entrar en competició. És boníssima, la Baltasar. No és l’única. Però com més n’hi hagi, millor per a tothom. No cal fer un pòdium. Ni hauríem de reclamar un espai als homes com si el que hi ha no ens fos propi. Cal un lloc compartit. En igualtat de condicions. L’Eva Baltasar és boníssima perquè a través de la seva literatura ens porta a uns llocs incòmodes dels quals no volem sortir. Són llocs que reconeixem perquè els hem trepitjat d’alguna manera o altra, per més extrems que semblin. Ens remou diferent de com ho fan les escriptures més òbvies. La seva és breu. Concisa. És una de les seves grans virtuts. Escriu una manera d’estar al món que enganxa. Escriu el que li ve de gust sense fer concessions. Perquè estem envoltats de persones que en fan constantment, per les raons que sigui i totes comprensibles i sovint, inevitables. Perquè nosaltres mateixes segurament també en fem moltes més de les que voldríem. Sigui com sigui i com va dir la directora Carla Simón després de guanyar l’Ós d’Or de Berlín, les dones “som la meitat del món, hem d’explicar la meitat d’històries”. 

Carla Simón, precisament, és una de les altres dones protagonistes d’aquests últims dies que ens ha proporcionat una alegria col·lectiva. No és habitual que ovacionem amb l’entusiasme i l’emoció amb què vam aplaudir aquest premi de la Berlinale per la seva pel·lícula Alcarràs. Sense que la majoria hàgim tingut encara l’oportunitat de veure-la, la personalitat de la directora catalana, la seva naturalitat extraordinària i autèntica, ens ha generat una empatia que no és freqüent que mostrem públicament. Aquest premi ha anat molt més enllà d’una pel·lícula de cinema, ha anat a un poble, a una llengua, a un camp que es perd, a uns sentiments que tenim i hem deixat sortir. Com ja vam anar molt més enllà amb l’esplèndida Estiu 1993. Amb aquesta mirada insòlita i excepcional d’una dona que explica la seva part de la meitat de les històries. 

Els èxits de l’Eva Baltasar i de la Carla Simón són només dos exemples del talent de les dones que dones i homes ja coneixem. El que és realment excepcional és que en una situació de desànim com la que ara vivim, venint d’una cultura d’autoestima baixa, siguin dues creadores les que ens portin aquest entusiasme que compartim sense complexos i amb la sinceritat d'alegrar-nos realment pels èxits aliens. No és 8 de març i aquestes dones no estan disposades a deixar de ser ni a deixar de dir només per ser dones. No és 8 de març i quan ho sigui continuarem reivindicant la nostra presència de “meitat del món” en aquest món que si deixem que s’expressi en plenitud, ja ho veieu: només ens porta alegries.

Natza Farré és periodista
stats