Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDel crític musical Sebastià Benet (Barcelona, 1926-2013) a 'Serra d’Or' (V-1965). El compositor Josep M. Mestres Quadreny (Manresa, 1929-2021) va morir fa una setmana. A més d’aquesta obra amb Joan Brossa, va participar en iniciatives d’artistes rellevants de l’avantguarda: Joan Miró, Antoni Tàpies, Carles Santos i els joves inquiets del Cercle Manuel de Falla.
Mestres Quadreny posa els auditors de les seves obres en constant compromís. Hom no sap mai en quina direcció es projectarà la seva personalitat, i això, naturalment, desorienta el qui té una classificació establerta sobre els estils, sobre allò que li agrada o no li agrada, i sobre la tolerància admissible davant les novetats. Mestres Quadreny no té prejudicis, i quan ha decidit d’adoptar un criteri per a compondre una obra -el criteri que lògicament li sembla més adequat-, va fins a les últimes conseqüències sense espantar-se mai del resultat. D’una manera, doncs, molt personal, ha aconseguit de donar unitat i caràcter al conjunt de la seva producció, sense que les seves obres s’assemblin gaire entre elles. L’última obra de Josep M. Mestres Quadreny donada a conèixer -en sessió privada a la Casa Gomis- ha estat feta en col·laboració amb Joan Brossa. Joan Brossa fa moure uns personatges que no parlen, en una successió de situacions sense il·lació. Els pallassos que s’asseuen entre el públic i tiren confeti a la cadira en aixecar-se, o la noia que tira cartes al caçapapallones que aguanta el noi, tots tenen un cert aire espectral, i l’última riallada de la noia porta al clímax una tensió inexplicable i misteriosament creada, en la qual la música té una part molt important. Mestres ha fet que els sons condicionin tot l’ambient, combinant la música gravada, que sorgeix de tots els angles de la sala, amb el petit conjunt situat davant els espectadors que -opinió meva- tenia un lloc massa preeminent. En aquest cas més que mai es fa difícil de donar una valoració musical a la realització de Mestres, ja que és el conjunt de l’obra, que té una unitat indissoluble, el que fa un impacte únic sobre l’espectador que vol deixar-se portar per la indefinible poesia de l’obra. La realització havia de vèncer unes dificultats evidents, i ho va aconseguir en gran part. Alain Milhaud tingué a la seva cura la part musical dirigint un grup de sis dels nostres millors instrumentistes, els quals havien també gravat els fragments que periòdicament s’interferien en l’audició. Albert Boadella va dirigir els actors, pertanyents tots al grup “Els Joglars”. Cal dir que la major part del públic va reaccionar negativament, d’una manera més o menys declarada, quedant-se totalment al marge del que passava entre nosaltres.
