Conciliar i reconciliar
EQUILIBRIS. He conciliat i concilio com puc. He passat per horaris extensius d’escola bressol, reduccions de jornada amb una contundent retallada de sou i, com a autònoma, m’he vist acabant una feina d’hores i hores d’ordinador amb la meva filla de quinze dies en braços perquè, amb la seva ànsia habitual, va decidir sortir un mes abans del previst. Jo no hauria fet el que va fer Carolina Bescansa. Ni pel nen, ni per mi, perquè no em sentiria còmoda. Però, amb totes les boles del meu propi malabarisme a l’aire, tampoc sóc capaç de censurar el gest. Ni el de l’eurodiputada italiana Lizia Ronzulli, que va arribar a portar el seu fill una dotzena de vegades a l’Eurocambra (ella sempre deia que el seu gest era maternal, no feminista). O el de la regidora de la Crida de Sabadell Míriam Ferràndiz, que l’ARA explicava com el juny passat es va estrenar gairebé alhora en la maternitat i la política amb la seva imatge en el primer ple municipal amb el Bernat en braços.
HIPOCRESIA. No entenc per què ens escandalitza que una diputada porti el seu fill al Congrés i acceptem que bona part de la societat tingui assumit que la maternitat i la seva conciliació és cosa de les dones, que hi ha moltes treballadores que perden la feina quan es queden embarassades, que a una dona jove és normal que li preguntin en una entrevista de feina si pensa tenir fills, que moltes escoles bressol tinguin preus prohibitius o que les diferències salarials entre homes i dones a l’estat espanyol siguin pràcticament del 20%, tres punts per sobre de la mitjana de la UE.
La directiva europea sobre la baixa de maternitat porta 7 anys empantanegada a Brussel·les. Són els representants permanents dels estats membres -els ambaixadors de cada govern davant la UE- els que l’han boicotejada fins a aconseguir aturar les discussions d’un text que pretenia fixar en 18 setmanes la baixa de maternitat obligatòria, limitar les diferències de drets que tenen les dones europees en aquesta qüestió segons el país on visquin, i incloure-hi també, per llei, els pares de les criatures. Una proposta de directiva del 2008 que va néixer, sobretot, de la necessitat de repensar la lluita contra el descens de la natalitat que envelleix Europa.
EXPERIÈNCIA. Jo no faria el que va fer Bescansa. I moltes mares que treballen en empreses on no hi ha escoles bressol, on els horaris són impossibles de conciliar o on un gest semblant -per necessitat o reivindicació- els podria costar la feina, no ho poden fer. Però ara que Podem ja ha aconseguit emportar-se la fotografia de la sessió inaugural del Congrés i que tots hem debatut, criticat, aplaudit o rebutjat la imatge, caldria tornar a parlar de conciliació. I no només per cuidar els fills, sinó també les persones grans, les persones dependents. Caldria tornar a parlar de la racionalitat dels horaris i de la coresponsabilitat d’homes i dones.
Està bé que la política parli de la maternitat, però sobretot que els que facin política sàpiguen de què parlen quan decideixin jutjar o legislar sobre la cura de les persones i sobre la dificultat no només de conciliar, sinó també de reconciliar totes les nostres vides: feina, família, amics i moments personals. Cal conciliar horaris i reconciliar la política amb la societat, perquè cada vegada hi ha més dones que no es volen sentir forçades a triar o a renunciar per la pressió social.