Premis Nobel: científiques invisibles
Els temes de gènere estan presents en les societats humanes des de molt temps abans del paleolític. I segueixen molt mal resolts.
La primera dona astrònoma i escriptora de qui tenim notícia és Enheduanna, filla de Sargó I, creador del primer imperi conegut, l’imperi accadi. Va escriure sobre l'educació de les dones, i els seus poemes (L'Exaltació d'Inanna) a la ciutat mesopotàmica d’Ur al segle XXIII aC van ser copiats durant segles. De fet, se la va considerar una deessa, esposa de Nanna, el déu mesopotami masculí que representava la lluna.
D’altra banda, a finals del segon mil·lenni, a l’Antic Egipte, Seshat era la deessa de la raó, l’escriptura i el coneixement, patrona dels escribes i protectora de l’astronomia i l’arquitectura. També associada a una deïtat masculina, Thot, en les seves funcions científiques col·laborava en la mesura del temps –el coneixement de les estrelles– i en l’establiment dels calendaris que regien la vida quotidiana.
Aquestes dues cites antigues i escadusseres serveixen per recordar que la meitat de la humanitat gairebé no forma part oficial de la història cultural. La discriminació de les dones en els cànons literaris i científics és un fenomen de vegades deliberat, però d’altres és simplement degut a una inèrcia de banalitats inqüestionades.
Vegem, per exemple, l’estat pràctic de la ciència del darrer segle, que és un bon indicador de les desigualtats de gènere que segueixen imperant en les societats humanes, incloses les més desenvolupades. No ens referim només a l’aclaparador contrast quantitatiu entre els homes i dones que històricament s’han dedicat als àmbits científics, sinó també al contrast qualitatiu del reconeixement de la seva activitat de recerca. Així, hi ha uns quants casos en què la comunitat científica admet de forma molt consensuada l’existència de pràctiques discriminatòries respecte a científiques de primer nivell en l’atorgament dels premis. Citem-ne només quatre, relacionats amb el premi de més prestigi en l’àmbit científic: el Nobel.
Un cas és el d’Henrietta Leavitt, investigadora de les anomenades cefeides, unes estrelles variables de les quals va recollir més 1.700 dades. Leavitt hi va descobrir un patró: les més brillants presenten períodes més llargs de variació, que permetien mesurar la brillantor intrínseca d’una estrella i les distàncies astronòmiques. Es tracta d’un coneixement que va canviar per sempre l’astronomia. I va permetre al nord-americà Edwin Hubble establir l’estudi de les galàxies, així com el caràcter expansiu de l’Univers. Hubble i bona part dels científics van assegurar que el treball de Leavitt mereixia rebre el Nobel. Resulta bastant incomprensible la manca de reflexos i el caràcter conservador del seu comitè.
Un dels punts decisius de la física nuclear desenvolupada en els anys previs a la Segona Guerra Mundial va ser aconseguir la fissió d’elements pesants, com l’urani, com a nova font d’energia, amb nombroses aplicacions civils i militars. El primer país a obtenir-la va ser Alemanya. Tanmateix, Lise Meitner –que havia proporcionat la interpretació teòrica decisiva– va ser exclosa del premi Nobel, que només va ser concedit al seu col·lega d’equip Otto Hahn (1944).
En el context de la recerca en física quàntica dels anys cinquanta, es va produir un descobriment sorprenent: la no conservació de la paritat en desintegracions de partícules d’interaccions nuclears dèbils. Es tractava d’una predicció teòrica feta per dos físics xinesos, T.D. Lee i C.N. Yang, que treballaven als Estats Units. Però qui va dur a terme l’experiment que va confirmar aquesta predicció va ser la física experimental C.S. Wu. Mentre que Lee i Yang van rebre el Nobel (1957), Wu en va ser exclosa.
El darrer exemple és el de la britànica Jocelyn Bell Burnell. Va descobrir un tipus de radiació astronòmica regular i periòdica que s’avançava quatre minuts cada dia, fet relacionat amb la rotació de la Terra al voltant del Sol. La conclusió va ser que es tractava de l’emissió d’ones de ràdio causades per la rotació d’una estrella de neutrons –anomenades també púlsars per la similitud dels intervals molt precisos del senyal amb les pulsacions del cor humà–. El descobriment va representar una fita cabdal en el coneixement de l’evolució de les estrelles massives. Tanmateix, el premi Nobel (1974) va ser concedit a Martin Ryle, un dels primers investigadors ena, i a Antony Hewish, director de tesis de Bell, malgrat que tot indica que no va jugar cap paper en el treball de Bell. Una marginació vergonyosa fixada com una pàgina negra del comitè del Nobel.
Fa dècades que, en l’àmbit dels principis, diverses organitzacions nacionals (Generalitat-EIGEC) i internacionals (Unió Europea, Nacions Unides - Agenda 2030) advoquen per una “igualtat de gènere” en la recerca i la innovació, cosa totalment encertada. Tanmateix, tenir principis és fàcil; en canvi, obtenir finals, és a dir, resultats, és més complicat. Entre altres raons perquè, sovint, els diversos objectius desitjables resulten contradictoris a la pràctica. Per exemple, la inevitable tensió entre igualtat i mèrit en els candidats i candidates requereix mesures prèvies d’equitat, és a dir, eliminar el màxim d’obstacles que impedeixen una igualtat real d’oportunitats. L’avaluació de l’eficiència de les polítiques de no discriminació per raons de gènere és un element molt necessari en termes emancipatius. Se’n parla més que es concreta i s'aplica.
Sovint, la millor política no és tractar d’aconseguir el bé, sinó d'evitar els mals. Posats a discriminar, és millor emprar la política que Marie de Gournay, editora dels Assaigs de Montaigne, exercia sobre els homes que circumscrivien les dones a les feines de la llar: “Tanmateix, el que pot consolar-les d’aquest menyspreu és que sols prové d’aquells homes als quals elles no es voldrien assemblar gens ni mica” (La igualtat entre homes i dones, 1622).
