La conversa política (im)possible

La mort de Jürgen Habermas (1929-2026), un dels pensadors més rellevants de la seva generació, ha coincidit amb un moment força delicat: un conflicte bèl·lic que, degut al seu rerefons real –que no és altre que el petroli–, afecta tot el món. Què poden aportar les idees de Habermas en un escenari tan tenebrós com aquest? La seva teoria de l'acció comunicativa va més enllà de l'estret d'Ormuz, per entendre'ns: permet interpretar globalment la política internacional dels nostres dies, marcada per tensions geopolítiques encapsulades i molt, molt velles, i també per guerres pures i dures acabades d'estrenar.

Per què resolem les diferències a canonades? Habermas distingeix entre l'acció comunicativa, orientada a l'entesa i al consens, i l'acció estratègica, destinada a imposar interessos propis a qualsevol preu. Sembla evident quina de les dues predomina avui: els estats (i altres actors) operen des d'una racionalitat instrumental que atorga prioritat a l'assoliment d'uns objectius en detriment de la legitimitat política i del diàleg que, a llarg termini, l'apuntala. Aquesta asimetria explica per què els conflictes bèl·lics tendeixen a cronificar-se, però també per què els mecanismes multilaterals de resolució de disputes solen ser insuficients. Des de la perspectiva habermasiana, un conflicte armat és el resultat d'un fracàs comunicatiu previ. Es tracta d'una ingenuïtat filosòfica o, fins i tot, d'una simplificació? No, en absolut.

Quan els actors (polítics, militars, econòmics o fins i tot culturals) no comparteixen un mínim marc de validesa sobre fets, normes o identitats, la comunicació es degrada fins al punt de fer impossible un acord racional o, si més no, raonable. Això es veu amb claredat en conflictes territorials o identitaris en què les parts no reconeixen la legitimitat de les narratives de l'altre. La manca d'un espai comú de significat converteix llavors qualsevol negociació en un mer intercanvi tàctic, no en un procés deliberatiu real. No estem parlant de cap abstracció, sinó de coses molt concretes. Per exemple, jo puc tenir una discrepància amb una persona, però alhora reconèixer-la com un subjecte capacitat per discrepar amb mi en igualtat de condicions (és a dir, algú que pot tenir raó o, almenys, alguna part de raó). En cas contrari, el diàleg –i per descomptat el consens– resulta impossible. És llavors quan apareix la temptació de la garrotada entesa com quelcom inevitable.

A nivell col·lectiu, Habermas subratlla la importància de les institucions internacionals com a espais on la comunicació pot adquirir una formulació racional estable. En els conflictes actuals, però, aquestes institucions sovint són percebudes com a parcials o instrumentalitzades. La desinformació i la violència erosionen les condicions de veracitat i confiança que fan possible el diàleg. Això contribueix a la “colonització del món de la vida”, un concepte que descriu com els sistemes de poder –econòmic, militar, tecnològic– envaeixen els espais de significat compartit i els distorsionen. Aplicar la teoria de l'acció comunicativa a la resolució de conflictes implica recuperar les condicions ideals de parla: igualtat de paraula (el que els grecs denominaven isegoria), absència de coacció i reconeixement mutu. Encara que aquestes condicions no es donen plenament en quasi cap escenari bèl·lic, haurien de funcionar almenys com a criteri normatiu o regulatiu. És a dir, com a mínim hi hem d'aspirar. En cas de renunciar a aquesta noble aspiració, el conflicte no es resoldrà. Podrà transformar-se, adquirir una altra forma i color, però seguirà on era, obstinadament: la força pot imposar silencis, però no genera consensos duradors. Aquesta lliçó és més vella que l'anar a peu, i malgrat això tendim a minimitzar-la o, en el pitjor dels casos, ignorar-la.

En un món on la desconfiança i la lògica canviant dels blocs tendeixen a prevaldre, les idees de Habermas ofereixen una brúixola més o menys plausible per visualitzar formes de convivència racionals en què la comunicació humana no es redueix a estratègies per aconseguir objectius parcials, sinó que busca una entesa mútua. I quan passa, això? Quan els estats busquen acords basats en interessos comuns i en raons compartides –aquesta és la paraula clau–. Dit així sembla molt –massa– fàcil. La veritat és que tot plegat passa ben poques vegades, però passa. La Unió Europea, per exemple, és el resultat d'un reconeixement mutu entre francesos i alemanys després de provar de destruir-se en diverses ocasions. És una lliçó que l'alemany Jürgen Habermas va viure de ben a prop: el 1945 tenia setze anys.