Corruptes i corruptors
Moltes persones es pregunten, aquests dies, com és possible que un dirigent polític que conviu intensament amb membres del seu equip no sigui conscient de la corrupció sistemàtica que es produeix en alguns casos. I aparentment tenen raó, sembla impossible haver estat al costat, durant anys, d’un trampós consumat, i no haver detectat cap indici de la seva activitat fraudulenta. ¿Tan poca vista, tan poca sensibilitat tenen aquests dirigents per no adonar-se d’allò que, forçosament, ha de tenir algunes manifestacions externes?
Sense cap afany de justificar res ni ningú, perquè la corrupció és un càncer per a la democràcia, crec que no es pot atribuir tota la responsabilitat als dirigents polítics, donades les condicions de la seva feina. Quan s’ocupa algun d’aquests càrrecs, si els assumeixes amb totes les conseqüències i amb ganes de treballar per al progrés col·lectiu, renuncies a moltes coses. Ja sé que s’ha difós la idea que ocupar un càrrec polític és una mena de prebenda, d’oportunitat d’enriquir-se sense treballar gaire. No diré que no hi hagi qui ho veu així, però la meva experiència en un parell de càrrecs públics em va mostrar que la majoria de les persones que els ocupen ho viuen com una oportunitat per contribuir a la millora de la societat i, alhora, com un esforç enorme, que exigeix un grapat de renúncies personals. Per descomptat, és una renúncia al teu temps, al teu descans, al teu lleure. Una renúncia a fer el que creus convenient, perquè cal pactar-ho tot. Poder? Ai, que poc! Sempre em vaig sentir molt més lliure i empoderada com a professora d’universitat que com a regidora o directora general, situacions en què estàs “al servei del poble”, per dir-ho així, les 24 hores del dia, i per fer el que toca, no el que voldries fer.
Entre les moltes renúncies que exigeixen els càrrecs, n’hi ha una de molt important: la renúncia al control del que passa al teu entorn, perquè aquest control esdevé impossible. Per exemple, quin dirigent polític té els coneixements necessaris i prou temps per fer el seguiment, pas a pas, dels pressupostos que li presenten les constructores amb qui ha de contractar? Qui sap el preu dels materials i de la maquinària, els marges empresarials, i sobretot, qui té temps d’esbrinar-ho? Sovint, en la direcció general que vaig ocupar durant uns tres anys, signava contractes, i una de les meves col·laboradores em deia “Ves amb compte, això que signes et pot portar a la presó”. I jo n’era conscient, però què hi podia fer? O bé ho signava o dimitia, perquè no podia pas bloquejar qualsevol programa esperant tenir una estona, que no arribaria, per comprovar les dades on es podien amagar les corrupteles i les trampes. Calia assumir riscos, i per poder-ho fer amb certa tranquil·litat calia confiar en el meu equip i en les persones encarregades del control de les despeses. La confiança en el teu equip és l’únic recurs que et permet seguir quan el control personal es fa impossible. I m’imagino el que això ha de representar al nivell d’un cap de govern, d’un conseller o d’un ministre.
Les responsabilitats no poden ser individuals, en aquests casos. Els càrrecs els ocupen persones, amb les seves limitacions, tant en els coneixements com en les forces físiques; de fet, són càrrecs mal dissenyats, perquè teòricament requereixen unes capacitats tan extraordinàries i tan variades que pràcticament ningú no les posseeix. En certa manera, demanem a les grans figures polítiques el que és impossible per a un ésser humà. Em direu que si és tan difícil per què s’hi posen. Doncs justament perquè és tan difícil cada vegada hi ha menys persones valuoses disposades a ocupar aquestes posicions, i sobretot hi haurà, ja hi està havent, cada vegada menys persones honestes i responsables per fer-ho, i més gent que hi accedeix per enriquir-se o per vanitat, com malauradament estem comprovant.
La solució, al meu entendre, ha de venir per un altre camí. Si hi ha corruptes és perquè hi ha corruptors i moltes formes de corrupció. ¿No és corrupció donar milions a un candidat per a la seva campanya política? I per què es permet? ¿Quantes empreses han estat sancionades per haver corromput? Automàticament haurien de quedar apartades per sempre de qualsevol contracte públic. ¿S’ha exigit el retorn de fins a l’últim cèntim, als corruptes? Cal que el control sigui sistèmic, no individual.
Ara la corrupció s’ha tornat una arma política, per desgastar els rivals, i justament per això no s’estan creant mecanismes reals per controlar-la, per demostrar que no solament Roma no paga a traïdors, sinó que els fa pagar tan cara la seva traïció que a ningú li queden ganes d'intentar-ho.