El crim dels crims i “la literatura” (1924)

Columna de Josep Maria Junoy (Barcelona, 1887-1955) publicada ahir va fer cent anys a la secció 'Les Idees i les Imatges' de 'La Veu de Catalunya' (30-V-1924). El periodista Josep Maria Junoy havia destacat de jove com un professional innovador en la direcció de la revista 'Trossos' i per experimentar un nou gènere: el cal·ligrama periodístic (reproduït un en aquesta secció el 21 d’octubre del 2012). També havia publicat acudits anticlericals a la revista 'Papitu'. El 1930 va fer pública la seva conversió al catolicisme i va esdevenir un abrandat propagandista cristià. Va anar decantant-se cada cop més cap a posicions religioses integristes. El 1948 va ingressar a 'El Correo Catalán', diari vinculat llavors al carlisme, en què va mantenir una columna diària sota la rúbrica 'Márgenes'.

A Madrid –llegim en la secció telegràfica dels diaris– i a Moscou, s’han enregistrat, aquests últims dies, dos fets ignominiosos de fisiologia aberrativa [sic] desfermada. Ens trobem, segons sembla, davant de dos nous casos de criminal corrupció de menors seguits de l’heroic assassinat corresponent. El degenerat del jardí públic de la Moncloa i el degenerat de la jefatura de policia de Moscou, han incorregut en el crim dels crims. L’atemptat llur és el més innoble dels atemptats. Llur delicte, el més abjecte dels delictes. El delicte, insensat per excel·lència, contra la puresa, i, precisament, contra la puresa d’allò que, humanalment, és més pur i innocent: la puresa de carn i la puresa de cor –digui el lamentable professor Freud el que vulgui– de la infància i de la primera adolescència. Aquests fets extrems de la luxúria i de la criminalitat ja no cal dir que determinen la ira i la nàusea de totes les consciències, fins i tot d’aquelles més cíniques i profanadores, per tal que servin, en el fons una espurna només de reflectiment [sic] diví. La materialitat instintiva dels actes esmentats, apareix, però, d’altra banda, en germen o com a conseqüència, projectada, a través de certes manifestacions d’un ordre purament intel·lectual: ja com a tema abstracte de filosofia sàdica, ja com a pretext picant de literatura psicològica morbosa –tan de moda avui en dia–. La sang, els nervis, el cervell vulgarment enllotats han empès l’home-bèstia –que les bèsties ens perdonin!– del jardí públic de Madrid i l’home-bèstia de la jefatura de policia de Moscou vers el crim dels crims. No es pot demanar, certament, res de més infame ni de més inhumà. Però ¿què dir i què pensar dels petits autors contemporanis, mals deixebles de Nietzsche i de Dostoievski, que han estat empesos a teoritzar i a suggerir, amb una mal dissimulada complaença, entorn del crim dels crims, o similars, per delit tan sols de pretesa originalitat literària?