Crisi d’oferta i demanda

És el primer cop en la història econòmica que tenim una crisi de demanda i d’oferta que s’activen alhora i en un període tan curt de temps.

Mai havia passat una cosa així.

El problema és que les mesures econòmiques conegudes no funcionen. Estímuls a la demanda, al consum, despesa pública, no serveixen. Perquè per molt estímul que donis, per molta facilitat creditícia que hi hagi, estàs a casa i no pots consumir més del que et permet estar confinat a casa.

D’altra banda, la impossibilitat de distribuir productes, les limitacions productives, la cadena de subministraments mig trencada i el personal que no pot anar a la feina han provocat alhora una crisi d’oferta.

De nou, tots els instruments de política econòmica que coneixíem no funcionarien. Són mesures d’infraestructures o de controls sectorials a mitjà i llarg termini que no tenen sentit.

L’única cosa que poden fer els governs és mirar que el sistema financer no es col·lapsi. Els expedients de regulació temporals miraran que les famílies puguin seguir vivint i seguir tornant crèdits i hipoteques. Els instruments de l’ICO i les moratòries fiscals miraran que les empreses puguin seguir tornant els préstecs. Assistirem a una economia real aturada però amb els fluxos financers funcionant com si no passés res.

Al·lucinant.

En definitiva, un dèficit públic que serà més o menys gran segons la durada de la crisi sanitària. De quants diners estem parlant, no ho sabem pas. Però ja s’ha dit: barra lliure de dèficit.

Això, quan s’acabi tot, s’haurà de tornar tot. No hi haurà cap quitança. Hem tenir-ho clar, això.

Per tant, quan la tempesta s’acabi, la pressió fiscal i l’augment d’impostos seran indiscriminats. Els ciutadans pagarem la factura. La sanitària i la de la incapacitat política.