La crua realitat (2)
La notícia dels resultats de l’informe PISA a Catalunya ha multiplicat el tràfic de comentaris i missatges rebuts. Després de garbellar-los, heus aquí un resum d'idees.
El nivell d’exigència als alumnes ha anat baixant. Coneixements que abans s’ensenyaven als dotze anys ara s’ensenyen als catorze. Devaluació del concepte esforç.
Cal reforçar el prestigi de la carrera de docent. Més mestres al sistema no solucionen el problema si els mestres no són excel·lents. Si hi ha un col·legi de metges, o d’advocats, per què no n’hi ha cap de mestres, que sovint sembla que només estiguin representats pels sindicats? Calen més bons mestres, més autonomia en la planificació i menys lleis, currículums i burocràcies.
Menys alumnes per aula està molt bé, però si la canalla hi entra carregada amb pobresa i desatenció d’uns pares que no són a casa perquè treballen tot el dia, tampoc no haurem solucionat el problema.
La baixada d’exigència no és exclusiva de les aules. S’ensenya igual com s’educa, i la tribu (principalment, els pares) està superada o ha mig dimitit. Encoixina i crida més que exigeix i raona. Pèrdua del concepte respecte.
Les pantalles s’han convertit en els grans (des)educadors. Si alguna cosa s’interposa entre els pares i els fills, són alguns continguts a les pantalles. Ens hem fet un embolic amb la tecnologia, el fet més prematur del qual és donar el mòbil a la criatura perquè calli una estona. Incapacitat per a la concentració, vocabulari més pobre, mals hàbits i perill d’addiccions.
Els països asiàtics capdavanters del PISA ensenyen perquè els alumnes puguin competir amb èxit al mercat laboral mundial. Aquí, massa sovint, els alumnes més brillants han de dissimular la seva excel·lència per no ser els estranys de la classe. Caldria trobar l’equilibri entre els dos mons i mantenir i estimular la curiositat de la canalla.
