Deixarem que els fracassats marquin el camí? (2000)

La tria de J. M. CasasúsEl 1916 Lenin, encara exiliat a Suïssa, escrivia un nou llibre, L’imperialisme, darrera etapa del capitalisme, que resultà una mena de profecia a l’inrevés. L’imperialisme durà, en la seva forma colonialista, fins a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i es transformà en altres coses, per esdevenir, ara, globalització. Mentrestant la burgesia havia canviat de forma, els amos ja no comptaven fora de les petites empreses familiars i eren substituïts pels executius. El capitalisme es tornava anònim. El proletariat, per la seva banda, canviava també, des d’aquella classe de la qual Marx deia que no tenia res a perdre fora de les seves cadenes, a la classe que no té res a perdre fora de les seves hipoteques, el pis, l’automòbil, la moto dels fills i, aviat, l’Internet. Cada cop que hi ha una crisi s’anuncia la fi del que en aquell moment regeix l’economia i, a través de l’economia, el món: del capitalisme amb la crisi del 1929, de la propietat privada absoluta amb les nacionalitzacions de després de 1945. Però cada cop es transforma i sobreviu, no pas amb l’ajuda dels seus apologistes, sinó amb la involuntària col·laboració dels seus crítics (Keynes, per exemple, amb Roosevelt, i després els laboristes i socialistes amb les nacionalitzacions i la seguretat social). Els que fracassen són, així, els que acaben triomfant. La història econòmica, des de la revolució industrial fins ara, és justament la història dels fracassos successius dels partidaris del mercat lliure i de la sacralització de la propietat privada, i la història dels seus èxits en transformar-se i mantenir, a través dels fracassos, allò que els fa tan perillosos i tan difícils de vèncer. Que han fracassat, no es pot pas dubtar. Passem llista, ràpidament. El colonialisme, en lloc d’elevar el nivell de vida i cultura dels pobles colonitzats i democratitzar-los, els ha deixat en el que avui anomenem Tercer Món, dominats pels dictadors i la corrupció, les malalties i la fam. La utilització per aquests fracassats dels avenços industrials i tècnics ha conduït a la desforestació, l’escalfament del planeta, els forats a la capa d’ozó i totes les altres malvestats que exasperen els ecologistes i deixen indiferents els accionistes. [...] Cosa potser encara pitjor, hi ha una transformació subterrània de la psicologia col·lectiva, de l’educació, de les relacions entre les persones, amb la submissió de la gent a la propaganda (o publicitat), que fa que habituals del fracàs puguin encara ensarronar gairebé tothom i presentar-se com els portadors del futur [...]. Els fracassats ens volen assenyalar el camí, ells que sempre l’han errat. Potser ja és hora que tracem el nostre propi mapa i marquem les etapes [...].