Dels acudits als 'reels'

Al tren el meu veí del davant mira reels. Hi ha categories, com al Philogelos, el llibre d'acudits en grec. Per exemple, els que diferencien en la manera de saltar una tanca si ets nascut als vuitanta, noranta, dos mil o dos mil vint-i-cinc. En general, aquesta broma ridiculitza la societat actual de gent de sucre i cotó fluix, enfront dels avantpassats, rudes i despreocupats. Una dona, al meu costat, també mira reels, de la categoria pares i mares d’adolescents. Es burla del desordre dels joves. N’hi ha un —l’he vist moltes vegades— d’uns pares que van a casa dels fills, acabats d’independitzar. Llavors fan tot el que ells se suposa que feien. Es posen al sofà a menjar crispetes i les llencen, expressament no s’eixuguen les mans i deixen gotes, obren la nevera i s’emporten tot de menjar...

Els reels d’avui són els acudits d’ahir. S’han deixat d’explicar acudits, excepte si, per alguna efemèride, recordem Eugenio, que llavors expliquem —tothom el recorda— el que ens feia més gràcia. Als sopars, sempre s’acabava explicant acudits. I hi havia el que se’n recordava de tots. I llavors, l’un et feia pensar en un altre, i potser l’explicaves, però sense la gràcia del que se’n recordava de tots. Amb els meus germans pujàvem al cotxe (un Citroen 2 cavalls) i posàvem un casset de l’Eugenio. Jo m’havia comprat el Diccionario según Tip, em sembla que es devia dir alguna cosa així, el de Tip i Coll. Quan sortia Ramon per la ràdio aturàvem el que féssim per escoltar-lo.

L'única funció de l’humor és compartir-lo. Per això la gent, com és normal, s’envia reels. La meva filla me n’envia de mares i filles i jo n'hi envio de mares i filles que volen gastar molt i juguen a ser riques. Les meves amigues me n’envien de tics de mares (a mitges som nosaltres, a mitges les nostres mares). Els acudits, però, eren al voltant d’una taula o d’un foc de camp. Necessitaven un riure social.