Derives transatlàntiques
Radicalització. La feblesa és perillosa. El món se’ns ha omplert d’animals ferits, aferrats al poder i al tot s’hi val. Boris Johnson és la imatge més nítida d’aquesta deriva. Disposat a sacrificar els equilibris impossibles d’Irlanda del Nord per tornar a abraçar el símbol del Brexit i la lluita contra la UE com a principi d’unitat. Només una setmana després de salvar per la mínima una moció de censura del seu propi partit, el govern de Johnson torna als orígens: a agitar la immigració amb l’autorització d’un vol de deportació de migrants a Ruanda, on va tancar un indecent acord d’externalització per a l’acollida de persones sense papers; torna a excitar el DUP, el Partit Unionista d’Irlanda del Nord, que bloqueja la formació d’un nou govern després de perdre les eleccions, el mes passat, davant el Sinn Féin. La política de la divisió sempre li ha funcionat, a Johnson, fins i tot dins del seu propi partit. Els tories estan en plena deriva ideològica, sense una alternativa clara al lideratge erràtic del primer ministre i segrestats per la voluntat de l’ala més fonamentalista de la formació. Però probablement és la falta d’ideologia de Johnson el que li ha facilitat, fins ara, situar-se per sobre de totes les divisions internes del partit. Els rèdits de la política destructiva sempre li han funcionat.
Divisió. El problema és que després de l’exercici del poder queda la terra cremada. Un país dividit, enfrontat, coexistint en realitats paral·leles. Només cal veure la retransmissió als Estats Units de les audiències per aclarir responsabilitats en l’assalt al Capitoli del 6 de gener de l’any passat. “L’espectacle d’un judici a l’estil soviètic”, segons Scott Perry, congressista per Pennsilvània i un dels homes clau en l’intent d’anul·lar els resultats electorals del 2020.
Amb el Partit Republicà segrestat per Donald Trump, la divisió del país s’imposa sobre la voluntat d’aclarir la implicació presidencial en un atac en què van morir set persones i es va amenaçar de mort el fins aleshores vicepresident Mike Pence, mentre s’intentava impedir l’alternança democràtica al govern.
És el retrat de l’erosió democràtica i política que ha transformat els Estats Units. Només cal comparar-ho amb el que va passar ara fa 50 anys durant la retransmissió de les investigacions pel cas Watergate. Tot i que Nixon acabava de guanyar la reelecció amb una victòria històrica que li va atorgar el 61% dels vots, el Senat nord-americà va votar aclaparadorament a favor d’obrir una investigació pel robatori a l’edifici Watergate. Cap republicà s’hi va oposar. La veritat pesava més que la lleialtat partidista. Avui hi ha canals de televisió nord-americans que han preferit donar més volada als actes del jubileu de la reina d’Anglaterra que a l’audiència sobre l’assalt al Capitoli. L’opi de l’entreteniment i el morter de la desconfiança han anat erosionant les ganes de saber.
Respostes. El populisme no és una ideologia, és un mitjà per aconseguir o mantenir-se en el poder. I, alhora, és un concepte que s’ha rebregat i adaptat per deslegitimar opcions polítiques. No es tracta només de fer càbales sobre les hores baixes d’uns homes forts que es van convertir en símbols d’una nova onada. Si hem d’entendre què és el que alimenta aquesta ràpida radicalització contra la democràcia –escrivia fa uns dies Thomas Zimmer a The Guardian–, les assumpcions binàries, titllant els republicans de creients de la conspiració o de cínics afamats de poder, només contribueixen a enrarir l’anàlisi. La pregunta, des de fa molt de temps, va molt més enllà dels Trumps, els Johnsons, els Bolsonaros o els Erdogans i ens obliga a mirar d’entendre per què hi ha tanta gent disposada a creure en aquests líders i aferrar-se a receptes tan incertes.
