Les descartades

Hi ha una edat a partir de la qual, ens han dit, les dones deixem de ser rellevants. Desapareixem, ens tornem invisibles només perquè hem deixat de ser fèrtils. Reproducció o mort, lligat a la imposició del deure de ser agradable a la vista dels senyors. Nosaltres no ens sentim així, és clar, és com ens segueixen representant als mitjans de gran impacte: les sèries, les pel·lícules, la publicitat. La idealització de la joventut (a la qual moltes de nosaltres no tornaríem ni boges), la creació de necessitats derivada de l’anhel de conservar-la costi el que costi i la falta de veus de dones que ens expliquin la vivència real i honesta del que vol dir fer-se gran creen un imaginari terriblement cruel per a les que seguim vives passats els quaranta, els cinquanta, els seixanta. Empastifa’t de potingues, fes exercici, passa gana, mutila’t.

Aquesta setmana, després de veure seguides unes quantes pel·lícules protagonitzades per dones joves que la pantalla es menjava de tan boniques com són, he envejat tot d’una la seva plenitud despreocupada, natural. No em vaig sentir mai així, jo, i no perquè no encaixés en els estàndards de bellesa que em van transmetre (dos de molt diferents, per complicar encara més la cosa: al poble em volien grassa, blanca, de cabells llargs i llisos i la mirada baixa, aquí em deien que se m’havien de veure els ossos de la clavícula, els dels pòmuls, que m’havia de posar morena i que si volia encarnar la fantasia de l’exòtica havia de presumir d’uns rissos salvatges com acabada d’aterrar del desert més llunyà), sinó perquè quan era adolescent no em sentia ni jove ni guapa ni desitjable ni digna de ser estimada. Aquest malestar, la falta d’amor propi, va entroncar amb la cultura dominant a Occident des de fa dècades: la necessitat de modificar el cos (com si “el cos” no fos jo), de controlar-ne la forma, les mides, l’aparença, el pes, la talla. Només amb els anys i la vivència d’un amor real i profund sostingut en el temps he entès que l’atractiu d’una persona no té res a veure amb els paràmetres que ens ha donat la indústria de l’embelliment. Un quilo més o cinc o deu no canvien res, ni els centímetres de maluc ni els de cintura. I tot i així, la constància dels missatges que ens diuen que som lletges d’una manera o altra cada dia, cada minut, cada segon pot tenir un efecte devastador. Bah, ni cas, em diu la raó feminista, però la força de la cultura és molt gran i a vegades caus, simplement. Caus en el parany de voler ser una altra.

Vaig estar temptada d’anar a ca l’esteticista i dir-li: “Treu-me tot això que tinc a la cara.” “Què?”, m’hauria preguntat, “les arrugues, les taques, les imperfeccions?” No! Li hauria respost: "Treu-me els ensurts i les angoixes". Aquella vegada que acabava d’aterrar a l’altra punta del món i vaig rebre una trucada esfereïdora: “És un tumor maligne i és inoperable”. O el dia que el pediatre em va esquinçar el ventre a urgències per una gastroenteritis del meu fill gran: “Me l’arribes a portar més tard i et quedes sense nen”. O les nits en vetlla de quan són petits i no saps com calmar-los. O l’enyor de pell quan m’ha tocat viatjar sense ells. Vaig mirar-me el rostre al mirall i vaig decidir que no, que no cal que em treguin res, que hi duc un mapa que representa la geografia viscuda, les angoixes i el dolor però també les alegries, el goig de viure. La primera rialla de les dues criatures que he tingut, les primeres passes, les primeres paraules i totes les que van seguir després. I de la mateixa manera que jo gaudeixo llegint en les cares dels altres els anys que fa que són en aquest món, i em semblen infinitament més belles les naturals que expliquen històries que les plastificades que momifiquen el rictus, com jo trobo agradables persones de totes les edats, també vull que es vegi la meva, d'edat. El que he viscut i tot el que encara em queda per viure.