És veritat que a Europa li ha anat molt bé tenir externalitzada bona part de la seva defensa en els pressupostos dels Estats Units, però Trump podria reservar-se el paper d’ofès per a una causa millor. Perquè fa dècades que la seguretat dels EUA s’ha defensat des de les bases americanes repartides per tot Europa. I perquè un 65% de les comandes europees d’equips de defensa es fan a empreses nord-americanes, i això són milers de milions que han entrat a la caixa americana i que provenen dels pressupostos europeus des de fa dècades.
Hipocresia, amenaça i confusió són sinònims de trumpisme: hi ha dies que Nord-amèrica no necessita res de ningú, i hi ha dies que retreu que els aliats no prestin l’ajuda necessària. Hi ha dies que la guerra de l’Iran ja està guanyada, i hi ha dies que s’envien 50.000 soldats a la zona. Hi ha dies que les converses de pau van molt bé i dies que no són gens importants. Passa igual amb l’amenaça nuclear i el canvi de règim de l’Iran. Estava cantat que seria culpa de la resta de països de l’OTAN que Trump estigui enfangat en el tipus de guerra que havia promès en campanya que s’havia acabat, que no tingui estratègia de sortida i que estigui fent créixer els preus a tot el món.
M’imagino els generals americans posant-se les mans al cap quan senten el seu president dient que retirarà els Estats Units de l’OTAN i el veuen fent-li a Europa la pinça amb Rússia, perquè són els primers que saben que no es pot anar pel món sense aliats i que és perillós que l'"Amèrica primer" acabi sent l'"Amèrica sola". Trump ha fet un altre titular dels seus i no sabem si va de catxa. Amb aquesta temeritat que té per reescriure la història sense la més remota idea de com hauria de ser el pròxim capítol.
