Desembre

EconomistaDesembre. Darrer mes de l’any. El mes més llarg i també el més curt. Al desembre la sensació que envaeix tothom és que no hi ha temps per a res. A nivell professional cal tancar un munt de temes abans del dia trenta-u, tant per motius fiscals com per motius de pressupostos. Hi ha pocs dies laborables, així que s’acumula la feina. Quina angoixa.

Ens n’anirem a dormir tard els dies previs a les festes, pels sopars d’empresa i amics. I ja comencem les vacances esgotats, tips d’estómac i potser amb ressaca.

Arribaran els dies festius. I pensarem ui el que falta encara! Són dies que obliguen molt. Regals, obsequis, dinars i sopars, ara familiars. Arreglar-se, potser alguns desplaçaments en cotxe i en tren. Ens haurem de retrobar amb familiars. A alguns els estimem, a d’altres potser no tant. Fa mandra. Sembla un peatge de la celebració nadalenca.

Arribaran els dies més assenyalats. I ens sentirem tristos pels que no hi són i van marxar. La tristor barrejada amb càntics i llums als carrers encara ens remou més. Se suposa que hauríem d’estar feliços i ens sentim esgotats, empatxats, tristos, contrariats. Molta gent diu: “A mi no m’agrada el Nadal”.

Sort dels nanos. La nit de Reis. És una festa maca. Ells són feliços aquell dia. Poc consol, potser. El dia abans de tornar a la feina alguns diem: per fi s’ha acabat el Nadal.

Els éssers humans tenim el do de fer-ho tot a l’inrevés. Els dies que se suposa que més pau hauríem de sentir els convertim en un malson. Desembre és un mes per a la pau. Amb un mateix, amb els altres, amb els que estimem i amb els que no ens estimem, amb Déu, si és que sou creients. És un mes per fer poc i gaudir molt. No per fer molt i no gaudir gens.

Desembre.