És desitjable la unificació d’Alemanya? (1955)

De l’article de Manuel Brunet (Vic, 1889-Figueres, 1956) a Destino (26-XI-1955). Traducció pròpia. La trajectòria de Brunet fins al 1936 era ben activa: cap de redacció a La Publicitat, director de Mirador, articulista a La Veu de Catalunya. Políticament voluble: de jove abraçava el marxisme d’Andreu Nin (eren companys a l’agència Fabra) i va derivar cap a un catolicisme abrandat. Fa setanta anys, l’estatus d’Alemanya no s’esclaria.

La causa principal del fracàs de la segona conferència de Ginebra és la negativa dels russos davant el problema d’Alemanya. En conseqüència, és molt probable que durant anys la qüestió alemanya encara sigui l’eix de la política internacional. Ara bé, és desitjable la unificació d’Alemanya? Són moltíssimes les persones que es fan aquesta pregunta. El problema és realment molt complex, i no tenim la pretensió d’erigir-nos en consellers dels nostres lectors. Però, si en companyia del lector posem una mica d’atenció sobre aquest assumpte, distingirem claríssimament dos aspectes: l’històric i l’actual. Des del punt de vista històric, potser serà convenient recordar que Alemanya és el país més misteriós d’Europa, el principal responsable d’aquest protestantisme antiromà que va ser la causa de la destrucció de la unitat moral d’Europa. País individualista i anàrquic per excel·lència, que s’ha passat la vida –cosa que tal vegada sorprendrà no pocs ingenus– intrigant i lluitant contra la seva pròpia unitat. Si aquesta unitat hagués estat realment sentida, els alemanys haurien gastat més sang en defensar-la que en polvoritzar-la. Res no té, doncs, d’estrany que la crítica històrica hagi estat tan adversa al poble alemany. És que l’espectacle de la seva Història no és pas seductor. I no s’ha de pensar que la duresa d’aquesta crítica sigui una venjança del catolicisme: la severitat d’aquesta crítica és universal. Els mateixos historiadors alemanys han reconegut la manca d’instint polític d’aquest poble, per tants altres conceptes admirable. No ha de sorprendre pas a ningú, doncs, que el pangermanisme hagi inspirat tantes sospites. [...] A partir de la Primera Guerra Mundial, la propaganda alemanya va desorbitar la qüestió. Es va veure llavors el singular espectacle de les nostres dretes sospirant per un nou ordre de signe alemany. Aquests sospirs no eren res més que francofòbia. Inclús des del punt de vista catòlic era impossible sostenir que Alemanya pogués ser una garantia de tolerància. Ho havia demostrat el “Kulturkampf” anticatòlic de Bismarck i, més tard, Hitler ho demostraria amb més brutalitat. Davant de la germanofília sentimental i inconscient hi ha importants nuclis d’opinió que segueixen desconfiant del pangermanisme i prefereixen l’existència d’una Petita Alemanya, o el retorn a les Alemanyes, que no pas la Gran Alemanya. [...] Els Estats Units, i amb ells una immensa majoria de l’opinió del món lliure, creuen que és preferible una Alemanya unificada a una Petita Alemanya. El problema alemany està destinat, doncs, a donar molt de joc. Durant molts anys seguirà discutint-se sobre la qüestió alemanya perquè, tot i que s’assolís la unió de les dues Alemanyes actuals, encara quedaria el cas de les fronteres que Rússia va marcar sobre un territori realment alemany [...].