El desvergonyiment
Les comissions parlamentàries sobre la dana potser no serviran per concretar responsabilitats, però sí per exposar la qualitat humana de l'executiu que presidia Mazón. El conseller d'Educació valencià, José Antonio Rovira, ariet contra l'escola pública en valencià, es va sorprendre sincerament quan la diputada i exconsellera Teresa Jordà, d'ERC, li va retreure que no fos al seu lloc quan pertocava, en contrast amb el director d'un centre educatiu que va morir arrossegat per la riada quan intentava ajudar alumnes i famílies. “¿Jo he de vetllar pels 500.000 alumnes i els 80.000 docents?”, va preguntar astorat, com si li semblés una idea absurda. Per la seva banda, qui va ser el cap de gabinet de Mazón, un tal José Manuel Cuenca, va comparèixer davant de la comissió fet un Ferrabràs, amb aires de milhomes. Li va abaixar els fums el diputat Mikel Otero, de Bildu, que no endebades és bomber de professió i que va explicar fil per randa què és i com actua un centre de coordinació operativa i la responsabilitat que hi tenien Mazón i el seu equip: va ser una explicació tan clarificadora que a Cuenca no li va quedar altre remei que admetre el seu complet desconeixement dels protocols d'emergències. Ho va fer, això sí, amb jactància, pressuposant que aquella no era la seva feina. Però sí que ho era. (Un incís per aplaudir la labor parlamentària dels diputats de Bildu: intervenen amb un to serè i ferm, sense gesticulacions ni sobreactuacions, i per això mateix resulten contundents i convincents. També contesten els insults de la dreta nacionalista, que cada dia els titlla d'assassins i terroristes, de la millor manera: passant d'ells i sense donar-los el gust de mostrar ni un bri de victimisme.)
Rovira i Cuenca, en resum, van reblar allò que Mazón ha repetit fins a l'avorriment, és a dir, que els governants no són als seus càrrecs per fer-se responsables de res: la gestió dels esdeveniments, en particular de les crisis i les catàstrofes, són cosa dels tècnics. Els governants hi són per fer relacions socials, inaugurar coses, estrènyer mans i, quan s'escau, repartir-se equitativament (entre el partit i els empresaris afins) emoluments tan merescuts com els 29.000 milions del Pla Endavant de reconstrucció del País Valencià. Juanfran Pérez Llorca, secretari general de PP valencià i successor de Mazón a la presidència, ha pres possessió del càrrec amb autèntic foc dins les sabates (llegeixi's urgència) per “posar-se a fer la feina” (llegeixi's a repartir contractes).
El rei emèrit també ha donat una exhibició de desvergonyiment amb un vídeo promocional del seu llibre que no cal ni comentar però que –tenint en compte la seva condició d'excap d'estat– il·lustra bé la consistència de la plena democràcia a Espanya. En una cosa, però, té part de raó: Felip VI, actual rei i cap d'estat, no és cap víctima de les activitats delictives del seu pare, sinó –al llarg de molts anys– un possible encobridor i beneficiari d'aquestes activitats, com molts dels capitosts de la cúpula institucional. Amb raó es queixa Joan Carles que ara li girin l'esquena.