El dibuixant Opisso, íntim i popular (1966)

De l’article d’Artur Llorens i Opisso, ‘Arturo Llopis’ (Barcelona, 1909 - 1968), a Destino (28-V-1966), arran de la mort de Ricard Opisso i Sala (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966). Traducció pròpia. Aquest novembre s’escau el 145è aniversari del naixement d’Opisso, dibuixant costumista i humorístic, un dels més reeixits del seu temps. Va publicar en els nombrosos diaris satírics d’abans de la guerra, com el setmanari esportiu Xut!, el més popular fins que el van tancar el juliol de 1936.  

Tot i haver nascut a Tarragona, amb la mort d’Opisso desapareix un gran barceloní. Era germà de la meva mare. El seu traspàs m’ha sorprès a París, on resseguia nostàlgic els topants que va freqüentar el dibuixant barceloní. Ell sempre havia estimat dues ciutats: París i Barcelona. En algun moment semblava que París l’havia guanyat, com en el seu temps havia guanyat Picasso, Josep Maria Sert, Joaquim Sunyer, Hermen Anglada, Joan Gris, Xavier Gosé i tants d’altres. [...] Opisso, fill del metge Alfred Opisso, director de La Vanguardia i figura preclara del periodisme barceloní del primer quart de segle, va ser un autodidacte, però d’això no en tenia culpa ni el mateix dibuixant, ni menys encara el seu pare, qui el va matricular a l’Acadèmia de Belles Arts de la Llotja. El xicot només hi va anar un dia. En la seva primera tarda d’alumne el professor li va fer copiar al carbó un bust en guix d’un emperador romà amb un nas prominent, escandalós i egregi. Un alumne, que coneixia la família Opisso, li va comentar irònic: “Sembla el nas del teu pare”. Ricard, que adorava el seu pare, anava a tirar el bust de guix al cap del graciós. El professor ho va impedir, però Opisso va ser expulsat de l’escola de la Llotja. Des d’aquell incident hagué d’espavilar-se pel seu compte. Per tal d’ajudar-lo en allò que pressentia que era la vocació del noi, el doctor Opisso va col·locar el seu fill d’aprenent al costat d’un amic seu, l’arquitecte Antoni Gaudí, però no als dotze anys, sinó quan ja en tenia setze. [...] Amb Gaudí va estar-hi fins que l’arquitecte es va traslladar a Mallorca per tal de treballar en les obres de la catedral. Opisso va preguntar al mestre on s’allotjaria un cop instal·lat en aquella illa: “Al palau del bisbe”, li va dir. El jove Ricard Opisso no va voler seguir Antoni Gaudí, un home d’ascetisme total. “Em passaré tot el sant dia –va replicar Opisso– menjant bledes”. El cert és que a Opisso li havien crescut ja les ales i desitjava volar, i va volar a aquell París meravellós de començaments de segle encara enlluernat per les resplendors de la bella època i per l’art de Toulouse-Lautrec, artista que el va influir. No obstant això, l’atreia Barcelona, a la qual va dedicar el millor del seu art de dibuixant costumista, satíric, humorístic. Es va identificar amb la ciutat i el seu món, va auscultar el seu cor, va sentir-ne el batec i va traduir la seva vida en uns dibuixos únics, que constitueixen un dels documents humans més autèntics i intensos que s’hagin concebut mai [...].