Immigració, habitatge i estat del benestar

Al final de l’any del centenari de Francesc Candel, el cruel desnonament instat per l’alcalde de Badalona contra 400 persones migrants ha visualitzat la crua situació de molta gent que ha vingut a treballar i a buscar una vida digna. Igual que moltes persones que, al llarg de la història, han forjat Catalunya i a qui l’autor d’Els altres catalans va donar veu.

La immigració torna a estar al centre del debat. I no és casual que sigui justament ara que l’extrema dreta es dispara a les enquestes. Justament ara que la UE vol endurir les polítiques migratòries. I justament ara que Donald Trump ens vol fer combregar amb les rodes de molí de la seva Estratègia de Seguretat Nacional: “A tots els països del món, la migració massiva ha posat a prova els recursos nacionals, ha augmentat la violència i la delinqüència, ha debilitat la cohesió social, ha distorsionat els mercats laborals i ha compromès la seguretat nacional. L’era de la immigració massiva s’ha d’acabar”.

No és això el que diu la realitat de casa nostra ni tots els estudis recents. A Transició demogràfica, immigració i envelliment a Catalunya 2024-2050, l’economista de la UAB Josep Oliver explica que necessitem i vindran, en la pròxima dècada, 100.000 persones migrants cada any. Una cosa similar diu l’estudi de Foment La España de los 50 millones de habitantes. Davant d’això, és tan perillós tancar els ulls com fer una anàlisi esbiaixada.

Ho fa l’economista Miquel Puig quan, a les pàgines de l’ARA, sosté que “la immigració poc remunerada —la que atrauen el nostre turisme, la nostra agricultura i els nostres serveis d’atenció personal— soscava l’estat del benestar, atès que els impostos i contribucions socials que aquestes persones suporten són inferiors al cost dels serveis que rebran al llarg de la seva vida”. I ho fa quan, citant l’estudi de Foment, culpa la immigració d’haver “generat un dèficit de 0,5 milions d’habitatges que ha hagut de ser cobert mitjançant la reconversió de segones residències”. Cal més rigor i menys alarmisme quan el debat sobre la immigració es dirimeix en espais socials, acadèmics i comunicatius.

Les persones nouvingudes aporten més al sistema que no pas en detreuen. Des del 2010, el 95% dels treballadors incorporats a la població activa de Catalunya (prop de mig milió) són nascuts fora d’Espanya, però han contribuït al 80% del creixement econòmic espanyol des d’abans de la pandèmia. Ho diu el Banc Central Europeu. I malgrat que el percentatge d’irregularitat és d’un 25% entre els extracomunitaris, és significatiu que els treballadors estrangers representin un de cada tres nous afiliats a la Seguretat Social des del 2013. Ho diu l’estudi de la Fundació Cipriano García Els altres catalans i catalanes del segle XXI.

Ras i curt: les persones migrants cotitzen. I, malgrat que sovint són explotades sense salaris dignes, contribueixen a un estat del benestar al qual tenen tan dret com tothom. En un país de baixa natalitat, cal acompanyar l’augment demogràfic vingut de fora d’un increment redistributiu de la inversió pública. I això és possible perquè l’economia i els beneficis empresarials creixen. Només cal voluntat política per fer pagar més qui més guanya i per revertir retallades en educació, salut, cures i la resta de serveis públics.

El repte és majúscul en habitatge, el primer problema del país i el dret més oblidat de l’estat del benestar. A Catalunya es construeixen 13.000 pisos anuals, la tercera part dels que es feien abans de la bombolla immobiliària. En els darrers deu anys, malgrat que la població catalana s’ha incrementat en 600.000 persones, només s’han fet 14.000 nous habitatges protegits. I això que en tenim un escàs parc de 100.000, i en regressió, perquè molts pisos de protecció antics passen al mercat lliure. Són dades de l’estudi de la Fundació Cipriano García L’accés a l’habitatge a Catalunya. Un problema de classe, que desmunta tòpics.

Pitjor que un tòpic és que Foment digui que, davant del fre a la construcció i l’augment de la demanda, la resposta del mercat ha estat “un traspàs de segones residències cap a habitatges d’ús habitual” per fer que “la tensió immobiliària sigui menor”. De debò és menor? Ocupen els migrants les segones residències? Cal intervenir el mercat i construir més pisos, públics i de lloguer. Però sapiguem que si a Catalunya hi ha quatre milions d’habitatges, un per cada dos habitants, el cert és que més del 10% estan buits, que un de cada quatre són segones residències i que hi ha més de 100.000 pisos turístics.

El problema no són les persones migrants, sinó les polítiques d’habitatge. Si Candel hagués viscut cent anys, escriuria de nou sobre altres catalans i catalanes que viuen rellogats en habitacions o en assentaments barraquistes. I en ciutats que no volen perdre el seu nom, com Badalona, aixecaria la veu exigint respecte pels drets humans, socials i de ciutadania.