Insisteixo: immigració o estat del benestar

Fa quatre setmanes vaig publicar un article en què posava de manifest que la immigració poc remunerada –la que atrauen el nostre turisme, la nostra agricultura i els nostres serveis d’atenció personal– soscava l’estat del benestar, atès que els impostos i contribucions socials que aquestes persones suporten són inferiors al cost dels serveis que rebran al llarg de la seva vida.

Aquell article m’ha suscitat diversos comentaris, dels quals avui en voldria destacar dos. El primer em critica que posi l’èmfasi en l’immigrant i no en el salari que cobra. El segon sosté que la immigració és un negoci per a la societat receptora quan incloem dins l’equació els fills dels immigrants, perquè són més i perquè poden ser més productius. Les responc successivament.

Començo amb una afirmació categòrica: el problema no és que ens vinguin immigrants poc qualificats i per tant poc productius; el problema és que creem massa llocs de treball poc productius que han de ser ocupats per immigrants poc qualificats. La solució no s’ha de buscar, doncs, apuntant a l’immigrant, sinó als empresaris que els contracten i les lleis que ho fan possible.

Al seu torn, és necessari dirigir la mirada envers el client d’aquest empresari, el qual, al cap i a la fi, està rebent un servei per un preu que no cobreix els seus costos totals. Considerem un matrimoni de classe mitjana que contracta –legalment– un servei per atendre un seu progenitor. Com que el salari del treballador –típicament, encara que no necessàriament, un immigrant– no cobreix el cost de la sanitat, l'ensenyament, l'habitatge, la pensió, la invalidesa, etc. a què té dret, hem de concloure que el matrimoni està essent subvencionat per la societat. Té sentit, aquesta subvenció? Podem discutir-ho.

Considerem ara el cas d’un hoteler que contracta immigrants. En aquest cas, el beneficiari últim de la subvenció és el turista, perquè el preu que paga no cobreix els costos socials del servei que rep. Té sentit portar clients estrangers i immigrants que els atenguin si, per fer-ho, cal que la societat hi afegeixi diners? La resposta és no, encara que això sigui exactament el que estem fent.

Per tant, la conclusió no és que hem de frenar l’entrada d’immigrants per salvar l’estat del benestar, sinó que el que hem de fer, per salvar-lo, és deixar de sustentar sectors productius basats en mà d’obra barata, particularment quan el client és un no resident.

Passem ara a la qüestió dels fills de la immigració.

Efectivament, si els fills de la immigració poc qualificada fossin molt productius podria donar-se el cas que el balanç a llarg termini de la immigració poc qualificada fos positiu: mentre l’immigrant treballa, aporta poc, però aporta, i quan es jubila els fills en prenen el relleu contribuint generosament. Dissortadament, els fets posen de manifest que aquesta visió no és sinó una fantasia.

Pel que fa als pares, l’oficina de control pressupostari britànica ha calculat que –de mitjana– un immigrant poc qualificat que arribi en edat laboral té un cost net per a l’erari públic des del minut 1, i que la factura s’incrementa any a any sense necessitat d’esperar que es jubili (vegeu el gràfic 1 d'aquest enllaç). La raó és que, a més de tenir uns ingressos baixos a causa de la baixa qualificació, la propensió a treballar és més baixa que la mitjana. Aquest segon efecte –molt important– és molt variable en funció de l’origen geogràfic de l’immigrant, aspecte que els britànics no discriminen. El ministeri de Finances danès, que sí que ho fa, posa en relleu com l’impacte negatiu des del minut 1 es produeix entre els immigrants provinents del Magreb, l'Orient Mitjà, Turquia i el Pakistan. En el cas espanyol, l’INE ens diu que, mentre que un 77% de les dones espanyoles d’entre 25 i 54 anys treballen, entre les immigrants europees i llatinoamericanes la xifra és del 70%, però només és del 38% entre les de la resta del món (o sigui, en el nostre cas, el Magreb, l'Àfrica Subsahariana i el Pakistan, principalment).

Pel que fa als fills, no és raonable esperar que, de mitjana, siguin gaire productius. A Dinamarca, els descendents dels immigrants no occidentals també tenen una contribució negativa al llarg de la seva vida. No tan negativa com els seus pares, però molt negativa en el cas dels provinents dels països abans esmentats. Aquest fet no és gens sorprenent, atès que sabem que la trajectòria professional d’un individu està molt correlacionada amb el nivell sociocultural dels seus pares.

Conclusió? Que si volem evitar que els fills dels immigrants poc qualificats es converteixin en una casta inferior, hem de deixar d’enviar-los a una escola d’alta complexitat i passar-los de curs aprenguin el que aprenguin. Precisament perquè són fills de qui són fills (i sobretot si en són filles), necessiten una atenció diferent, i molt més cara. De negoci, res.