Immigració i estat del benestar

Comença a ser una falsa veritat comunament acceptada que la immigració fa insostenible l'estat del benestar. Tanmateix, les dades diuen el contrari: les comunitats autònomes amb més immigració tenen major recaptació per càpita –fiscal i de la seguretat social– que les de menor immigració o nul·la. Òbviament, no pas perquè els treballadors siguin o no immigrants, sinò perquè les comunitats amb alta immigració tenen una taxa d'ocupació més alta, que no haurien assolit només amb la població autòctona. 

Per tant, l'estat del benestar de les comunitats autònomes amb més immigració és més sostenible. De fet, en moltes comunitats autònomes amb baixa immigració, l'estat del benestar és directament insostenible sense els fons que aquestes comunitats autònomes reben de les primeres.

Contra aquestes dades –fàcilment contrastables consultant les estadístiques de l'INE, l'AEAT i la Seguretat Social– s'argüeix sovint l'efecte piramidal: la idea que els immigrants potser aporten avui, però demà s’emportaran més del que havien aportat. Tanmateix, com que la natalitat continua sent superior entre la població immigrant, la seva aportació futura ("piramidal") també serà superior a la de la població autòctona. És a dir, els seus fills pagaran les seves pensions i part de les d'altres pares, sobretot si la societat receptora és prou hàbil per aconseguir que aquests fills tinguin feines i salaris com els de la població mitjana.

Així s'evitaria la segona falsa veritat: que l'ocupació de baix valor afegit —que dona feina a treballadors immigrants amb baixa formació— fa créixer el PIB però no la productivitat ni el PIB per càpita, que al capdavall és el que importa. Una afirmació que també cal matisar molt.

D’una banda, a Catalunya la població de més de 65 anys, que majoritàriament deixa de contribuir al PIB, ha augmentat un 20% en els darrers 20 anys. I, per absorbir aquest envelliment de la població i simplement "mantenir" el PIB per càpita, cal un augment del producte per treballador del 10%. Però, a més, el PIB per càpita sí que ha augmentat en aquest període: prop d'un 9% en termes reals (descomptant la inflació) segons l'Idescat. 

En realitat, el que fa difícil el manteniment de l’estat del benestar és l’envelliment de la població. Però, per sort, encara no hi ha qui defensi una eutanàsia massiva a partir de certa edat. 

D'altra banda, si poguéssim separar el PIB per càpita de la població immigrant –que avui en dia és inferior a la mitjana, atès que solen ocupar llocs de treball de menys valor afegit i salari–, veuríem que el de la població autòctona encara ha augmentat més. Això és evident, però per poder contrastar-ho i seguir-ne l'evolució fora bo poder disposar d'aquesta informació estadística, com ja la tenen altres països.

La immigració, que d’entrada sol ser una desgràcia per al mateix immigrant, és amb certesa un fenomen socialment complex que demana una gestió millor que l'actual. Però en termes econòmics sol ser un bon negoci per al país receptor, per bé que hi hagi capes socials per a les quals suposi una competència difícil de pair. En general, precisament és més difícil de pair per a aquelles capes de població conformades per onades migratòries anteriors i que no han assolit un nivell de formació i capacitació superior al dels nous entrants.

També és cert que, dins el sistema de finançament comú de les autonomies espanyoles, el "negoci" de la immigració ho és més per a les comunitats amb superàvit fiscal que no per a les que patim dèficit fiscal. Perquè, com més immigració, que com hem vist suposa més ocupació, hi ha també més recaptació fiscal; i com més recaptació, major transferència a qui recapta menys. De manera que la immigració no finança només l'estat del benestar de la regió que l'acull, sinó també el de les regions amb baixa ocupació i recaptació fiscal. Però això és un altre tema, que donaria lloc a un altre article.